De cada vegada més es constata el gran error que va ser acceptar una cosa que per principis mai no s’havia d’haver acceptat: la desigualtat entre les llengües de l’Estat. Perquè quan deixes que es releguin els principis democràtics i cedeixes en alguna cosa, els beneficiaris de la teva renúncia demanaran més i més d’allò a què renuncies en benefici seu. Si acceptes que la teva llengua és inferior, de cada vegada voldran que ho sigui més. El Manifiesto reclama una cosa que ja existeix —la desigualtat de les llengües, la superioritat de l’espanyol—, només que en volen més, més desigualtat i més superioritat de l’espanyol. El problema s’arrossega i s’arrossegarà, i es farà de cada vegada més agre, perquè no es van posar les coses clares quan era el moment.

L’únic enfocament presentable en termes de democràcia i civilització és la igualat: igualtat entre ciutadans, entre homes i dones, entre blancs i negres, entre parlants d’una llengua i una altra, entre les persones, vaja. La igualtat de drets entre persones de llengües diferents existeix si cada una d’aquestes persones viu a un territori en què la plenitud de la seva llengua està garantida. La igualtat lingüística entre els portuguesos i els islandesos només existeix si les dues comunitats poden exercir plenament els seus drets en una situació de llengua normalitzada. I si són comunitats lingüístiques que comparteixen un Estat, quan aquest practica la igualtat entre les llengües.

Per això, l’única resposta vàlida a manifiestos i bogeries nacionalistes que propugnen coses primitives com la superioritat d’uns o d’una llengua, les asimetries, els tractaments desiguals, etc. és la proclamació sense embuts del principi d’igualtat. Igualtat dins l’Estat compartit o igualtat estant cadascú a casa seva. Si no s’accepta la igualtat dins l’Estat compartit, és senzillament que la convivència no és possible. No sé si és convenient fer contramanifestos o coses així, però als qui en tinguin ganes i optin per l’Estat compartit els propòs que es limitin a defensar un canvi en la Constitució espanyola —els del Manifiesto també en demanen, de canvis constitucionals— que faci dir a l’article 3 una cosa més o menys així:

Article 3

1. Les llengües oficials de l’Estat són el castellà, el català, el gallec i el basc. Els òrgans centrals de l’Estat han d’usar les quatre llengües de manera igualitària. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i deures lingüístics davant l’Estat. El Govern promourà les llengües oficials d’Espanya en règim d’igualtat, tant a l’interior com a l’exterior.

2. Cada una de les llengües oficials de l’Estat és la llengua oficial en el seu territori. Les comunitats autònomes establiran  les normes jurídiques per a tots els usos lingüístics. Aquestes normes es basaran en el principi de territorialitat lingüística, tindran com a finalitat garantir l’ús ple i normal de la llengua territorial i seran de compliment obligatori per a totes les administracions i entitats jurídiques que actuïn en el territori de la comunitat.

Au, demòcrates, progressistes, liberals, espanyapluralistes, defensors dels drets individuals, defensors de la igualtat, no nacionalistes, ciutadans del món, signau.

Trailer:

L’interès d’aquest article i del precedent se centra en la interferència de l’espanyol en aquest punt, almenys entre els qui distingim clarament vermell i roig. Havíem esmentat el cas de la Creu Roja i el mot roig aplicat a les ideologies d’esquerra. Hi ha, però, altres concurrències de noms amb l’adjectiu roig degudes a aquella interferència. Clarament, la radiació infraroja (DIEC) hauria de ser infravermella (port. radiação infravermelha). Els glòbuls vermells se salvaren de poc, però glòbuls rojos també es veu escrit en textos catalans. Igual que es pot veure en els mitjans de comunicació l’alternança entre alerta roja i alerta vermella. Igual també que les famoses línies vermelles que tracen alguns partits polítics sovint apareixen convertides en línies roges. I la versió catalana dels westerns ens parla dels pells roges, que no eren més que pells com les altres protegides amb un preparat de color vermell. Finalment, escric aquest article quan el nacionalisme espanyol va més inflat que unes xeremies amb una cosa que diuen la roja. Ara per ara, per la tipografia sembla que els mitjans en català ho deixen sense traduir. Certament està bé així, i millor encara si no en parlàssim gaire, però si l’invent s’ha de traduir, en diran la roja o la vermella?

Podeu llegir l’article complet aquí.

Aquests dies de congressos de partits, alguns mitjans ens parlen d’un suposat contrast entre la posició del PSOE i la del PP davant la qüestió de la llengua. Tanmateix, les diferències són superficials i de forma. Els dos partits comparteixen al cent per cent allò que és essencial: la asimetria o la gran desigualtat entre les llengües de l’Estat, la superior i les inferiors, l’obligatorietat de l’espanyol i la voluntarietat de les altres, etc. Un país que habla en una lengua y en varias, diu Zapatero, és a dir la lengua común i les llengües subsidiàries i subordinades. El Manifiesto és una grolleria, pel seu to fatxendós i provocador, però, escenificacions estratègiques a part, el contingut bàsic és ben compartit pels dos grans partits espanyols.

Oi que Bèlgica i Suïssa no parlen en una lengua y en varias, sinó simplement en varias?

Telecinco. Per adherir-se al manifest selvàtic contra la llengua catalana. En els meus televisors ha estat desprogramat indefinidament. I no sóc l’únic.

El Corte Inglés. Per finançar el diari El Mundo, un agent instigador de l’odi contra la meva llengua i el meu país, que ells voldrien exterminats. Tornaré la carta de client perquè ja no la necessit per a res.

La Caixa. Per patrocinar la selecció espanyola de futbol. Naturalment, cadascú pot patrocinar el que vulgui, però amb els meus diners no. A partir d’ara que ja no hi comptin.

Potser ells no ho notaran gaire, però… i si tots féssim igual?

«La interferència de l’espanyol (amb la similitud roig-rojo) ha creat alguns usos moderns amb l’adjectiu roig que en català oriental, sense interferència, s’haurien resolt amb vermell. Advertesc que a partir d’ara em referiré exclusivament al català oriental. El més colpidor és Creu Roja, que sense interferència de la llengua veïna diríem sense cap dubte Creu Vermella (portuguès, amb el gallec, Cruz Vermelha). De roja la dita creu no en té res.»

El paràgraf anterior només és un tast de l’article que avui surt a Amb bones paraules. Si voleu llegir l’article complet, aquí el teniu. Aquesta setmana no pos l’enllaç al PDF, perquè ha quedat un poc desastrós pel que fa a les itàliques (cursives).

El PP ha corregut a adherir-s’hi. Res d’estrany, perquè aquest és exactament el discurs de la dreta espanyola nacionalista i trepitjaveïns (n’hi ha una que no ho sigui?): superioritat de l’espanyol, desigualtat de drets entre uns ciutadans i uns altres i la intocabilitat del sagrat monolingüisme dels hispanòfons quan circulin pels seus dominis.

I el PSOE? Llevat d’alguns casos particulars —o no controlats— no s’hi ha adherit. Atenció a la dada important: la raó per la qual no s’hi adhereixen. No perquè estiguin amb la igualtat de llengües i de ciutadans, sinó perquè consideren que no és ver que estigui en entredit el dret al monolingüisme en espanyol i l’hegemonia d’aquest idioma. I com que no hi està, cosa més que certa, tranquils. Les declaracions són a les hemeroteques.

En els dos casos el punt de mira és l’estatus de l’espanyol. Perilla o no perilla. Sí, no, sí, no, el joc perfecte de poder i oposició. Del català, com sempre, ens n’haurem d’ocupar els catalans.

Per a no perdre el costum, ja tenim un altre manifest d’uns “intel·lectuals” espanyols —i algun català de naixement— en defensa de la pobra i maltractada llengua llur, la que ells anomenen común. No és res nou ni inèdit, ni els signants estan en condicions de rebre cap premi a l’originalitat. És un lliurament més del discurs dominant en el món castellano-espanyol, compartit per la majoria, de dretes i d’esquerres, ho expressin de manera ostentosa o ho pensin contingudament. Una realitat, en qualsevol cas, que fa definitivament impossible una entesa amb ells.

Llegiu més

Avui a Amb bones paraules tractam sobre la paraula informe. I diem que és un castellanisme com unes cases.

Llegir l’article

És increïble. El senyor Joaquín Rodríguez i Rodríguez, regidor de l’Ajuntament de Palma no deu haver llegit el pacte per al govern municipal ni el pacte per al govern de les Illes Balears. Crec que s’hi diu alguna cosa de normalització lingüística. Perquè al senyor Rodríguez no se li ha acudit altra cosa que posar a tots els autobusos de Palma, per a ambientar la cosa, una emissora de ràdio que emet música majoritàriament en espanyol (una miqueta en anglès i zero patatero en català), amb tota la xerrameca en espanyol, igual que la publicitat i els butlletins informatius. Això exactament és el que sentiran els ciutadans de Palma dins l’autobús. El fet ha passat bastant desapercebut: només ho he llegit aquí. La cosa mereix una protesta ciutadana en tota regla. Senyora batlessa, explicau-li al vostre regidor que aquest país té una llengua i unes institucions que han promès respectar-la i promoure-la.