El meu pare

Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, fill d’un pagès assalariat, es barallà amb la vida per a sobreviure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que la truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb un parent que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en els pocs anys que va anar a escola. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Als dos anys va tornar repatriat. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté d’arribar a fer un petit patrimoni. Quan les coses li anaven bé, al voltant dels cinquanta anys, una malaltia el deixà tetraplègic, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Així fins que es va morir, a 84 anys. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de l’adolescència sempre m’encoratjà a estudiar. Cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, en homenatge.

7 comentaris

Castellà o espanyol?

Jo tinc el costum de dir espanyol a la llengua dels nostres veïns de ponent, i sovint sovint, a Twitter, alguns dels meus seguidors m’interpel·len: «espanyol o castellà?». Per a estalviar-me de donar cada vegada la mateixa resposta faré aquí un articlet i l’enllaçaré cada vegada que algú em demani clarícies. Aquest text no és per a dir a ningú què ha de dir, perquè cadascú diu el que vol. És una justificació del que faig jo. Naturalment, qui hi estigui d’acord, bé, i qui no hi estigui, tan amics com abans.

Jo dic espanyol a aquella llengua en primer lloc per una raó molt simple: perquè pràcticament a tot el món li diuen espanyol, i, com he proclamat moltíssimes vegades, m’agrada seguir les solucions lingüístiques que segueixen les llengües europees. Alguns em diuen que el català també és una llengua espanyola, cosa que és certa si classificam les llengües segons criteris de fronteres estatals. Amb aquest criteri el català és una llengua tan espanyola, com francesa, com italiana com andorrana. I l’occità seria una llengua tan francesa com espanyola. Però aquest criteri classificatori no em sembla gaire engrescador, entre altres raons perquè és artificial —tant com els Estats implicats— i contingent: les fronteres d’aquests Estats poden canviar en qualsevol moment. M’estim més cenyir-me a la classificació que vaig aprendre en els meus estudis: hi ha llengües romàniques, germàniques, eslaves, fino-úgrigues, etc. Aquesta és una classificació més científica i veritablement inalterable.

És evident que darrere els dos noms, castellà i espanyol, hi ha idees i postures polítiques. En el nostre país, darrere castellà hi ha —a part d’una simple tradició i inèrcia— els qui desitgen un Estat espanyol que integri diverses comunitats lingüístiques, i aquest projecte és comprensiblement contradictori amb el nom d’espanyol. Aquests són els que sempre ens diuen que no hi ha el britànic o el suís. Darrere espanyol —en el nostre país, dic, i a part d’una minoria d’ultranacionalistes espanyols— sol haver-hi l’independentisme, o una part. Per pura lògica, l’independentista típic no se sent espanyol; altrament no seria independentista. I si l’independentista vol sortir d’Espanya, un cop assolida la fita, el nou país ja no serà Espanya, i la nostra ja no serà una llengua espanyola. No hi ha cap problema llavors a dir-ne espanyol, com diuen pràcticament a tot el món. O de dir-ho a l’avançada, com a afirmació de la voluntat d’emancipació.

Això és en el nostre país. En el país veí les coses són diferents. És cert que allà hi ha una part de la gent —poca, en realitat— que també desitja un Estat que ens integri en un règim d’igualtat, i vist d’aquesta perspectiva el nom castellà també hi encaixa, més que espanyol. Però el fons ideològic dominant en el país veí és un altre, i aquest fons ideològic vol fer un ús dels dos termes, castellà i espanyol, però per a funcions diferents: espanyol com a llengua «pròpia de tots els espanyols», davant els mateixos espanyols i davant el món, i castellà com «una de les llengües espanyoles», segons la fórmula constitucional. I això és una emanació terminològica del muntatge fet el 1978, consistent en una subordinació de «les altres llengües espanyoles» a la lengua común o lengua nacional. En aquest muntatge, espanyol s’oposa a francès, anglès, alemany, etc.; i castellà s’oposa a català, gallec, valencià (ai las), etc., i no volen que sortim d’aquest joc d’oposicions. De fet, ho han aconseguit: molts dels qui normalment diuen castellà, per oposició a català, després amollen que el seu veí alemany parla molt bé l’«espanyol». L’Estat i els seus instruments, com la Real Academia, han promogut amb afany el nom espanyol per a la primera de les dues funcions indicades abans. La dita acadèmia fa diccionaris i gramàtiques de la lengua española, i l’Estat, malgrat el nom constitucional de castellà, no ha acceptat en els usos oficials de la Unió Europea altra cosa que la denominació d’espanyol o llengua espanyola. I jo a aquest joc no hi jugaré mai. Tampoc no m’esforçaré a combatre’l, perquè les meves prioritats són unes altres, més centrades en la mateixa llengua catalana i la comunitat que la parla.

I una darrera idea per a acabar. Darrera i importantíssima. Observem que en el món es diu espanyol en tots aquells països i territoris que no tenen aquesta llengua com a pròpia. I es diu castellà (al costat d’espanyol; ara això és igual) només en aquells territoris que la tenen com a pròpia. Acceptarem que l’espanyol és una llengua pròpia del nostre país? Potser aquí hi ha el quid de la qüestió. Tenim una tradició molt arrelada —i difícil, doncs, de canviar— de dir castellà. Encara no ha sortit cap diccionari espanyol-català, per exemple. Però els qui volem l’emancipació nacional d’aquest país, hauríem de començar a pensar si aquesta tradició no ha arribat ja l’hora de canviar-la.

5 comentaris

Sant Narcís

Avui és Sant Narcís, patró de Girona, ciutat de la qual va ser bisbe, allà en el segle III o IV, segons diu la tradició. Però la major part d’estudiosos creu que aquest sant no va existir i que és fruit del desdoblament d’un altre sant, sant Narcís de Jerusalem, que va ser bisbe d’aquesta ciutat en el segle II. Els dos sants, el real i el fictici, tenen la seva festa el mateix dia, el 29 d’octubre. Segons alguns, la confusió parteix d’un martirologi escrit per l’abat Adó, bisbe de Viena del Delfinat, al final del segle IX. Aquest senyor hauria interpretat Narcissus, episcopus Iher com a Narcís, bisbe de Girona (ierundensis) en lloc de Narcís, bisbe de Jerusalem. Mirau si basta poc per a crear un sant. En el segle X trobaren un cos incorrupte que atribuïren al nostre sant. I a partir d’aquí comença la devoció de sant Narcís de Girona, documentada en el segle XI. Una butlla del papa Silvestre II i un sermó de l’abat Oliba fan referència al sant. Sobre el lloc de naixement del suposat sant hi ha infinitat de teories: la que diu que va néixer a Girona (idea no documentada abans del segle XVI) i altres que diuen que va néixer a ciutats que avui són de Suècia, Portugal, Alemanya o Suïssa.

A partir del martirologi d’Adó s’anà formant una llegenda que té la seva gràcia. Segons aquesta llegenda, Narcís era nascut a Girona i fill de Lluci i Serena. Fugint de les persecucions va anar a terres germàniques amb el seu diaca (ajudant) Feliu, un altre sant inexistent que no s’ha de confondre amb un altre gironí il·lustre, aquest real, sant Feliu màrtir (vegeu el capítol «Sant Feliu», 1r d’agost). A Augsburg, cercant un lloc on hostatjar-se, va trucar a la porta d’una dona de nom Afra, que va ser una prostituta. I en lloc de fer les coses que se solen fer a la casa d’una prostituta, Narcís es va posar a parlar amb ella i amb altres dones de la casa, i tant de temps va parlar i tan bé que va convertir totes aquelles dones al cristianisme. Diu una llegenda que hi ajudà un miracle del sant: a la casa s’acabà l’oli dels llums, i Narcís els beneí i de cop aparegueren plens d’oli. Després de la seva conversió, Afra va convertir molta gent al cristianisme, i les autoritats romanes es van enutjar tant que la van fer cremar viva. Així Afra es va convertir en santa Afra d’Augsburg. Després d’uns quants anys d’estar per Augsburg, Narcís i el seu inseparable diaca Feliu tornaren a Girona, on Narcís fou bisbe. Fins que tots dos van ser martiritzats. També diu la tradició que quan Afra va ser martiritzada Narcís era a Alemanya per a fer-li una visita. El bisbe gironí enterrà les seves restes i en dugué un osset a Girona, que fou una relíquia preuadíssima. Diuen que és al santuari de Santa Afra, al municipi de Sant Gregori (el Gironès). La tradició també diu que Narcís i Feliu foren enterrats a l’església de Sant Feliu de Girona, la que hi havia en aquell moment.

El fet és que a partir del segle XI la fama de Narcís cresqué enormement, fins al punt que arribà a substituir sant Feliu com a patró de Girona. En el segle XII es creà la confraria de Sant Narcís, que va promoure la construcció d’un nou sepulcre per al sant el 1307. En el segle XVIII es construí l’actual capella de Sant Narcís, dins la mateixa església, amb un nou sepulcre que fou profanat durant la guerra civil. Al sant gironí li atribueixen un miracle sonat: el miracle de les mosques. Corria l’any 1285 quan les tropes del rei francès Felip l’Ardit, en guerra contra les catalanes de Pere el Gran, assetjaren Girona i entraren a la ciutat. Anaren a l’església de Sant Feliu i profanaren el sepulcre de sant Narcís trencant-lo a cops de mall i tallant un braç del sant. En això començaren a sortir mosques del sepulcre, milers i milers de mosques, que es llançaren sobre els francesos i els inflaren de picades, sense tocar per a res cap català. Bernat Desclot, a la seva crònica, diu que aquelles mosques eren tan grosses com a glans, i es ficaven pel nas i pel cul dels cavalls, que queien morts. Una plaga més grossa que la que Déu envià al faraó d’Egipte. Els francesos van fugir espantats, però les patriòtiques mosques deixaren un balanç de 20.000 soldats morts i 4.000 cavalls. Sant Narcís havia creat un exèrcit de màxima eficiència que ja hauria anat bé que hagués reaparegut, per exemple, en diades com el primer d’octubre del 2017.

A Girona hi ha una casa on, segons la tradició, va viure sant Narcís. És a un carrer que té el nom ben significatiu de carrer de les Mosques. A una de les finestres hi ha la petjada de sant Narcís, i diu la llegenda urbana que un dia que perseguien el sant, aquest va fugir per la finestra deixant una empremta del peu a l’enrevés. Així els perseguidors pensaren que havia entrat a la casa i no que n’havia sortit. Bé el cercaren allà dins però, naturalment, no l’hi trobaren.

La confraria de Sant Feliu, abans esmentada, tenia un camp de pomeres, que feien unes pomes esplèndides que ningú no gosava tocar, de sagrades que eren. Quan la confraria captava almoines donava en canvi una poma. El dia del sant es posaven pomes damunt l’altar durant l’ofici religiós i després les repartien entre els fidels. Aquelles pomes tenien una virtut màgica: quan el nivell del riu pujava i amenaçava la ciutat, la gent llançava una poma al riu, que —deien— feia baixar el nivell de l’aigua. Era una reminiscència de la pràctica de cultures antigues de llançar animals o fins i tot persones, a manera de sacrifici, per a calmar la fúria dels rius.

Però l’il·lustre sant de Girona està estretament lligat a les mosques. Així com les va fer sortir a perseguir francesos, també les fa desaparèixer cada any quan arriba el seu dia. Al voltant d’aquest dia sol venir la fredorada de sant Narcís, que elimina els desagradables insectes. Però encara en romanen algunes, que són enormement insistents i fastiguejants. D’aquí surt el refrany per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Diguem ara qualque cosa sobre el nom Narcís. És un nom grec, Νάρκισσος (Nárkissos), que passà al llatí amb la forma Narcissus. Correspon a un personatge de la mitologia grega, que apareix a Les metamorfosis d’Ovidi, i a una flor. No se sap l’etimologia del nom, ni si la flor agafa el nom del personatge mitològic ni si és a l’enrevés. El personatge mitològic, Narcís, era un jove caçador de Tèspies, d’una bellesa extraordinària, fill del déu riu Cefis i de la nimfa Liríope. L’home era tan orgullós i presumptuós que menyspreava totes les dones i homes que s’enamoraven de la seva bellesa, fins al punt que alguns arribaven al suïcidi. Una de les qui s’enamoraren d’ell fou Eco, una nimfa que s’havia dedicat a distreure amb llargues converses Hera, l’esposa de Zeus, mentre aquest es divertia amb altres nimfes. Hera va descobrir el joc i va castigar Eco fent-li perdre la capacitat de parlar i només permetent-li de repetir allò que altres deien. Aquest és l’origen del significat del mot eco.  Doncs Eco es va enamorar follament de Narcís, però aquest la rebutjà, i la nimfa es va consumir de pena. Nèmesi, la deessa de la venjança, va voler castigar Narcís i per a això el va fer anar a un estany, i Narcís, quan veié la seva cara reflectida a l’aigua, restà profundament enamorat d’ell mateix, i veient que aquell amor no podia ser correspost va perdre les ganes de viure i es va suïcidar. En alguna versió es va convertir en una flor dorada i blanca, és a dir, un narcís. Aquest mite va originar, en el segle XIX, el mot narcisisme, que és l’admiració excessiva i malaltissa cap a un mateix.

 

1 comentari

Sant Simó

Avui tenim un sant del qual no sabem quasi res. I això no obstant, el món és ple de gent que du el nom en honor seu. De vegades la fama té un cost molt baix. Es tracta d’un dels dotze apòstols, que en els evangelis i en els Actes dels Apòstols sempre és esmentat quan s’anomenen els dotze, però no se’n diu pràcticament res més. La cosa es complica perquè en aquell entorn hi ha uns quants personatges que es diuen Simó o Simeó, que són dues variants d’un mateix nom. En efecte, Simó o Simeó és un nom hebreu (Shimʻon) que té relació amb el verb shamah, que vol dir ‘escoltar’.  El primer personatge conegut amb aquest nom fou el segon fill de Lia, una de les dues dones del patriarca Jacob, fill d’Isaac i nét d’Abraham. Aquest personatge, Simeó, fou el generador d’una de les dotze tribus d’Israel, i el seu nom és degut al fet que Déu va escoltar Lia quan aquesta li demanava un fill. Segons alguns estudiosos, l’hebreu Shim’on es va helenitzar en Symeon a la Bíblia en grec (la Septuaginta), i en el Nou Testament es va emprar Simeó en alguns casos i Simó en altres. A propòsit, aquest nom hebreu, Shim’on, també va donar el nom català medieval Eiximèn, paral·lel a l’espanyol Jimeno, del qual sortí el cognom Eiximenis o Ximenis (amb el sufix –is indicador de filiació que també trobam a Sanchis, Peris, Llopis, Ferrandis, etc.), paral·lel a l’espanyol Jiménez. El nom Simó a l’Edat Mitjana el podem trobar amb la forma Simon, resistint-se a perdre la n. Simó també és un cognom, igual que Simon i el diminutiu Simonet.

Tornant al nostre tema, el fet és que a l’entorn de Jesús hi ha alguns personatges amb el nom de Shim’on: l’apòstol Pere, el veritable nom del qual era Simó; Simó el Zelota, que avui ens ocupa; Simeó de Jerusalem, fill de Clopas i segon bisbe de Jerusalem després de Jaume el Major (sant Jaume); i un altre Simó, germà de Jesús segons l’evangeli de Marc. Com que hi havia dos apòstols amb el nom de Simó, aquest i Simó Pere, per a distingir-los al nostre Simó d’avui els textos li diuen Simó el Zelota, o el Cananita o el Cananeu, segons els manuscrits. Els dos darrers mots, interpretats per algú, com sant Jeroni, com a gentilicis de Canà o Canaan, són una traducció errònia de l’hebreu kanai, que significa ‘zelós’, és a dir, ‘que té zel’; en aquest cas ‘zelós de Déu’. Simó era un zelota, és a dir un membre d’una organització jueva que propugnava l’alçament violent contra els romans per a expulsar-los de la terra d’Israel. I això pràcticament és tot el que en sabem.

Després va aparèixer alguna llegenda, a partir dels escrits de sant Isidor de Sevilla i de l’inefable Jaume de Voràgine. Segons la Llegenda àuria d’aquest darrer (c. 1260), després de la mort de Jesús, Simó es va associar amb un altre apòstol, Judes Tadeu —que no s’ha de confondre amb Judes Iscariot, el Judes dolent— i anaren tots dos a predicar per Pèrsia, Armènia, Beirut i el Líban, on foren crucificats. Per això tots dos comparteixen la seva festa el 28 d’octubre. Si coneixeu qualcú que es digui Judes, el podeu felicitar, però no crec que sigui el cas, perquè la gent no és inclinada a portar aquest nom. Altres tradicions diuen que Simó anà a escampar el cristianisme a terres africanes. La tradició musulmana diu que aquest deixeble de Jesús anà a predicar als berbers, els quals més endavant tindrien més inclinació per les teories de Mahoma.  I altres asseguren que Simó va anar a predicar a Anglaterra. És a dir que hi ha teories per a tots els gusts. Sobre la seva mort, el lloc i la manera del martiri, també hi ha moltes versions. Una d’elles diu que l’home va ser xapat per la meitat amb una serra. I aquesta idea tingué bon acolliment, perquè sovint és representat en l’art portant un verduc a les mans. Segons l’ortodòxia, les restes de sant Simó descansen dins la mateixa tomba que les de sant Judes, el seu col·lega, a la basílica de Sant Pere, a Roma.

A Mataró hi ha una ermita dedicada a sant Simó, construïda en el segle XVI, i els mataronins hi acudeixen el 28 d’octubre i hi han una bona festa, amb gegants, sardanes, castells i el típic ball de pescadors. La ciutat marinera de Mataró ha tingut sempre molta devoció al sant, que en altres temps els donà protecció —diuen— contra els pirates, temporals i altres mals de la mar. També és costum de Mataró fer el sabre de sant Simó, un tortell que recorda la lluita entre pirates i mariners locals i que es menja durant la diada del sant.

Quan arriba Sant Simó la temperatura baixa de ver i es comencen a ensumar els aires de l’hivern: per Sant Simó mor la mosca i el moscó. O per Sant Simó cada mosca un velló, que vol dir que ja n’hi ha poques. Al voltant d’aquest dia pot haver-hi algun temporal a la mar, i els mariners o pescadors han d’anar alerta: per Sant Sant Simó i Sant Judes, barques ajagudes. I en un no res som a Tots Sants.

 

Cap comentari

Sant Rafel

Avui és Sant Rafel, segons el calendari tradicional que aquí seguim i reivindicam. Ja sabem que el 1969 el Vaticà va moure Sant Gabriel i Sant Rafel del seu dia tradicional al dia de Sant Miquel, el 29 de setembre, i tothom ho ha acceptat amb submissió catòlica, apostòlica i romana, exceptades les ciutats que tenen els dos deportats per patró, que celebren les seves grans festes el dia tradicional. Sant Rafel és un arcàngel, és a dir, un àngel d’una categoria superior als àngels rasos. Com que d’àngels i d’arcàngels ja n’hem parlat prou el dia de Sant Gabriel (24 de març), el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i el dia de l’Àngel (2 d’octubre), no hi insistirem més i remetem el lector a aquells textos.

Rafel és un nom hebreu (transliterat Rāp̄āʾēl) que uneix les idees rafa (‘guarir’, ‘guariment’, ‘medecina’) i El (‘Déu’), de Elohim, un dels noms de Déu a la Bíblia hebrea. Significa, doncs, ‘Déu guareix’, o ‘Déu ha guarit’ o ‘Déu, guareix’, o ‘medecina de Déu’. Ja sabem que l’element el apareix en molts de noms hebreus: Gabriel, Miquel, Rafel, Uriel, Ezequiel, Daniel, Israel, etc. L’hebreu Rāp̄āʾēl va passar al grec (Ραφαήλ), al llatí (Raphael), a l’àrab (Rāfāʾīl); i del llatí a les llengües modernes occidentals (anglès i alemany Raphael; francès Raphaël; italià Raffaele; espanyol, portuguès i altres llengües Rafael, etc.). En català el nom ha estat sempre Rafel, i, com diu l’Alcover-Moll, la forma Rafael és una variant «moderna i poc justificada». Una forma etimologista —difosa sobretot per la Gran Enciclopèdia Catalana—, com ho seria Micael, en lloc de Miquel, si algú hagués tingut aquesta temptació.

Rafel és un arcàngel reconegut per les tres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Pel que fa al judaisme, apareix en el Llibre de Tobies, que és un dels llibres que formen la Bíblia judaica o Tanak. Tobies és fill de Tobit, un jueu que resta cec després que un ocell depositi els excrements dins els seus ulls. Tobies s’ha enamorat de Sara, una dona que ja s’ha casat set vegades i cada vegada ha mort el marit durant la nit de noces, forçada pel dimoni Asmodeu, que també s’ha enamorat d’ella. I apareix l’arcàngel Rafel, enviat de Déu, que acompanya Tobies en el viatge en cerca de Sara. Rafel ordena al jove pescar un peix, i cremant el cor i el fetge de l’animal treu el dimoni del cos de la perillosa estimada. I amb el mateix material i pel mateix preu guareix després la ceguesa de Tobit. Rafel també apareix en el Llibre d’Henoc, un text escrit, segons la llegenda, per un besavi de Noè, Henoc, que visqué 365 anys —mirau si és antiga la cosa—, tot i que en realitat va ser escrit entre els segles III i I abans de Crist. Interpretadors jueus de la Bíblia establiren que Rafel és un dels tres àngels que, segons el Gènesi, aparegueren a Abraham a un bosc de roures: Miquel, que anava enmig, Gabriel, a la seva dreta, i Rafel, a la seva esquerra. Rafel hauria guarit Abraham de la circumcisió i hauria salvat Lot, el germà d’Abraham que escapà de la destrucció de Sodoma i Gomorra. A l’islam Rafel és l’arcàngel que tocarà la trompeta a Jerusalem quan arribi la fi del món i es produeixi la resurrecció dels morts.

En concordança amb el seu nom, Rafel és considerat l’arcàngel guaridor. En una versió posterior de l’evangeli de Joan és l’àngel que remena l’aigua del safareig o estany de Bethesda, en el qual troben guariment una tropa de malalts. Per això és el patró dels cecs (pel guariment de Tobit), dels metges i personal sanitari, dels apotecaris, dels viatgers, dels pelegrins i dels joves casadors. És, o era, invocat pels mariners: per exemple, quan Vasco da Gama partí cap a l’Índia amb una flota, el vaixell en cap tenia per nom Sant Rafel. També és el patró de la policia local de molts de municipis, com Barcelona, i això ja no lliga tant amb els fets que li hem atribuït. En l’art és representat amb bàcul, símbol d’autoritat, i amb un peix o amb un got amb medicament. Alguns sants han estat visitats per sant Rafel, com el portuguès sant Joan de Déu, fundador de l’orde hospitalari que du el seu nom, que, segons diuen, rebé de l’arcàngel la promesa de protecció per a la seva obra de cura de malalts. I en el segle XVI el nostre arcàngel també aparegué al pare Andrés de las Roelas a la ciutat de Còrdova (Espanya), després que fos invocat enmig d’una epidèmia de pesta. I li digué que no es preocupàs, que ell ho solucionaria tot. L’endemà diuen que ja no hi hagué cap mort més. Per això sant Rafel és el custodi i patró de facto d’aquella ciutat, que avui, no el 29 de setembre, fa la seva festa gran. La celebració litúrgica de Sant Rafel data del segle XII, si bé no sabem quan es va fixar en el 24 d’octubre. I, com hem dit al principi, va ser desbaratada el 1969 pel caprici vaticà de posar els tres arcàngels junts.

En el món hi ha moltes ciutats que es diuen Sant Rafel, i hi ha catedrals dedicades a l’arcàngel. Al nostre país només hi ha un municipi, Sant Rafel del Riu, al Baix Maestrat, i el nucli de Sant Rafel de Forca (o Sant Rafel de la Creu), de 2.000 habitants, al municipi de Sant Antoni de Portmany (Eivissa). Sant Rafel de Forca celebra avui la seva festa patronal, no el 29 de setembre. I, a més, sant Rafel és patró d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), la Nucia (la Marina Baixa), Eslida (la Plana Baixa), Ràfels (el Matarranya) i el Figaró (el Vallès Oriental). No coneixem dites o refranys referents a Sant Rafel, però fa temps vam aprendre que per Sant Rafel és un bon dia per a podar les hortènsies, que l’any que ve, el mes de juny, estaran esplendoroses. El nom Rafel, igual que el dels altres dos arcàngels, començà a fer-se popular a partir del segle XV. A Mallorca és un nom molt estès. Molt poc ho és, per contra, el femení Rafela. També és un cognom, sempre amb la forma Rafel, no l’etimologista Rafael. A tots els que porten aquest nom, si avui volen ser felicitats, que sigui per molts d’anys.

2 comentaris

Santa Úrsula i les Verges

Avui és Santa Úrsula, si bé la gent del meu redol més aviat sol dir que avui és el dia de les Verges. Comencem parlant de la santa. El seu nom és un diminutiu d’ursa, que en llatí vol dir ‘óssa’. Per tant, Úrsula vol dir ‘osseta’, cosa que el fa un nom gràcil i tendre. Dit això, us hauré de donar una mala nova: la cosa més probable és que aquesta senyora, coneguda com a Úrsula de Colònia, no va existir mai, i per això l’Església catòlica la va llevar del calendari general romà el 1970, cosa que vol dir que avui ja no li reten culte a tot el món cristià, sinó que, en tot cas, ho poden fer allà on és tradició local. I nosaltres li donarem el «culte» propi d’aquest santoral apòcrif, per molt que l’hagin donada de baixa de les misses. Perquè avui sempre serà Santa Úrsula, i felicitarem totes les Úrsules que coneguem.

Santa Úrsula va associada a una llegenda medieval, recollida en el llibre La llegenda àuria, de Jaume de Voràgine, que aquí tantes vegades hem esmentat. Segons aquesta llegenda, que té diverses versions, Úrsula era filla de Dionot (o Donat o Dionor), rei de Cornualla i regent de Britània durant el temps de l’emperador Magne Màxim (383-388). La noia, de notable bellesa, va ser enviada pel seu pare, juntament amb onze mil donzelles verges, a trobar el seu futur espòs Conan Meriadoc, governador o una cosa així de la província d’Armòrica, que ara és una punta de França. Alguna font diu que partiren amb onze vaixells amb mil verges cada un, una d’elles al capdavant de la nau. Una tempesta va fer arribar aquesta vistosa flota a un port de la Gàl·lia més aviat que no feien comptes. I la dona, cristiana, que no tenia gaire interès de casar-se amb aquell pagà, ni amb ningú, perquè feia comptes de casar-se amb Déu, decidí de fer una pelegrinació a Roma, veure el papa i deixar passar temps. En el viatge de tornada, l’expedició d’Úrsula i les onze mil acompanyants passaren per Colònia, que en aquell moment era assetjada pels huns, aquells ferotges nòmades de l’estepa asiàtica que en el segle IV feren terribles incursions en terres europees. El cap dels huns, que no se sap si era Uldí o el famós Àtila, s’enamorà d’Úrsula, però aquesta el refusà, igual que refusà d’abjurar de la seva fe cristiana. Amb la mateixa resolució rebutjaren els desigs concupiscents dels bàrbars les onze mil verges, que van deixar de ser-ho a mans d’aquella soldadesca bruta i salvatge. Úrsula i totes les seves acompanyants van ser assassinades implacablement a cop de fletxa o decapitades. Aquest massacre llegendari, ocorregut hipotèticament l’any 383, se suposa que un 21 d’octubre, fa que avui sigui el dia de Santa Úrsula i el dia de les Verges.

 

Quina és la base d’aquesta llegenda? En primer lloc, en el segle V es trobà a l’església de Santa Úrsula de Colònia —en aquell temps un temple primitiu que, evidentment, no es deia Santa Úrsula— una inscripció que afirmava que l’església havia estat construïda en el lloc d’enterrament d’un grup de verges màrtirs. Més tard, en el segle IX, es trobaren documents al·lusius al suposat massacre sobre els quals es feren lectures errònies: el nom Undecimilia es llegí com el numeral onze mil, i la notació «XI M V», que s’havia de llegir com a 11 màrtirs verges, es va llegir com a 11 mil verges. Així es va produir la multiplicació miraculosa d’aquelles pobres víctimes. I excavant el cementeri adjacent a l’església de Santa Úrsula es trobà una inscripció funerària que anomena una nina de vuit anys dita Úrsula. I ja tenim tots els ingredients per al muntatge.

Les suposades restes de la bella princesa assassinada descansen a la basílica de Santa Úrsula, a Colònia, juntament amb els ossos de les «onze mil» companyes, que són a la denominada Cambra d’Or. Un autèntic tsunami d’ossos, com s’ha dit, entre els quals se n’han identificat de nins de pocs mesos i d’algun ca mastí. En el segle XV es va fer un magnífic reliquiari on s’exposaven les relíquies de la santa el 21 d’octubre. És una urna de fusta exquisidament tallada i amb pintures de Hans Memling referents a episodis de la vida d’Úrsula que són una obra mestra de la pintura flamenca. Es guarda al museu Hans Memling de Bruges. Durant l’Edat Mitjana la devoció a la santa i a les onze mil verges es va estendre per tot Europa. Aviat santa Úrsula va ser considerada patrona i protectora de les verges. En el segle XIII l’adoptà com a patrona la Sorbona, i després les universitats de Coïmbra i Viena. Naturalment, també és patrona de Colònia. I de les noies i de les puntaires. Cristòfor Colom batejà unes illes del Carib amb el nom de Santa Úrsula i les onze mil verges, que, com que era massa llarg, aviat es reduí a Illes Verges. El mateix nom, illes de les onze mil verges, fou donat per un navegant portuguès a un arxipèlag d’Amèrica del nord, que avui es diu Saint-Pierre i Michelon. I encara tenim el cap de les Verges (l’Argentina), el nom del qual va ser posat per Magalhães en honor dels mateixos personatges. La santa és representada amb els seus atributs —la corona, les fletxes, el vaixell— i sovint vestint una capa sota la qual protegeix les seves companyes verges. El 1535 Àngela Merici, santa italiana, va fundar la Companyia de Santa Úrsula, el primer institut religiós femení dedicat totalment a l’ensenyament de les noies, a imitació de la Companyia de Jesús. Les religioses membres d’aquesta companyia es diuen popularment ursulines. Devers el 1600 a França es constituïren com a orde religiós monàstic que ràpidament s’estengué per tot França i després per tot Europa i per tot el món.

Santa Úrsula ha estat molt venerada a Tarragona, a la catedral de la qual tingué capella pròpia d’ençà del segle XIV, que avui és la capella del Baptisteri. En el segle XVII va ser declarada copatrona de Valls, ciutat on hi ha un reliquiari gòtic del segle XIV amb una suposada mandíbula de la santa. En aquesta ciutat, el 21 d’octubre es fa la famosa fira amb una gran diada castellera amb participació de les dues colles històriques de la ciutat, la vella i la jove. També és patrona del Milà (l’Alt Camp) i no sabem si de qualque altre lloc.

 

A Mallorca avui és una festa de gran tradició: avui és el dia de les Verges, emblemàtica festa de tardor, avantsala de l’altra festa grossa que s’acosta, Tots Sants. I ahir al vespre, la vigília, és tradició fer i menjar bunyols, que, per si algú no ho sap, són una petita massa de pasta feta amb farina, ous i sucre —i a vegades patata o patata dolça— que es fregeixen amb oli o saïm i que tenen un forat enmig. I es mengen ensucrant-los o mullant-los en mel. I sobretot és tradició que els joves vagin a les cases de les joves en edat de festejar, armats de guitarres, guitarrons, harmòniques i fins i tot ampolles rugoses, i els cantin serenates davant la casa. La més típica, Clavelitos, una cançó espanyola del 1949 que es va fer habitual de les tunes universitàries. Les noies reben els cantadors a casa i els donen bunyols i vi dolç, i els nois ofereixen clavells a les noies. A Palma era festa sonada, i la ciutat s’omplia de música, alegria i olor de bunyols. Ara la festa ja no és allò que era, com tantes altres coses de la tradició. Aquelles jovenetes que tenien el contacte amb els fadrins restringit i controladíssim han donat pas a una joventut que pot tenir totes les alegries sempre que vol. O potser allò que no és promogut per la televisió o per Internet cau devaluat: bé que agrada el Halloween. Fa algunes dècades, molts de mestres introduïren la bunyolada a les escoles, amb l’oposició de qualque progre que considerava aquella festa reaccionària. Una manera de prevenir la liquidació de la tradició. El vespre de les Verges també té els seus tocs d’ironia, com aquella cançó recollida pel cançoner popular:

Avui per anar pel món
s’ha de tenir molta testa.
Quantes n’hi ha que fan festa
per les Verges i no ho són!

 

Cap comentari

Sant Lluc

Avui és Sant Lluc. Després de Santa Teresa, una santa «moderna», avui hem de fer un bot enrere de quinze segles i parlar d’un sant llunyà, enigmàtic i amb una identitat de la qual tenim un coneixement molt fràgil. És conegut com a Lluc l’Evangelista. Sembla que nasqué devers l’any 30, més o menys en el moment de la mort de Jesús, a qui, per tant, no conegué. L’opinió més estesa és que era un grec, un cristià gentil, és a dir, no jueu, tot i que altres el fan jueu hel·lenístic, ço és, de parla grega. En tot cas una persona culta que escriu en un grec molt excel·lit. Li atribueixen l’autoria de l’Evangeli de Lluc i dels Actes dels Apòstols, una continuació de l’evangeli que és la principal font d’informació sobre els primers temps del cristianisme. Les fonts també diuen que era metge i que visqué a Antioquia, una ciutat grega que fou de les més notables de l’Imperi Romà —a l’imperi oriental rivalitzava amb Alexandria—, un important centre de judaisme hel·lenístic i bressol del cristianisme. Les seves ruïnes romanen molt a prop de la ciutat actual turca d’Antakya, que en continua el nom. Lluc era un seguidor de Pau de Tars, sant Pau, el qual l’anomena metge estimat. Lluc acompanyà Pau en les seves gires de predicació, cosa que, d’altra banda, li devia anar bé, car Pau tenia mala salut, i un metge al seu costat li anava de perles. Diu la tradició que conegué Maria, la mare de Jesús, en una visita que li va fer acompanyat de sant Pau. L’Evangeli de Lluc no va signat. L’atribució a Lluc es va fer devers l’any 180 per sant Irineu i algú altre. L’original degué ser escrit cap al final del segle I, i es basa en textos anteriors i sobretot en tot allò que li contava sant Pau, que no sols no conegué Jesús sinó que fou un fanàtic perseguidor dels seus primers seguidors. Segons la tradició Lluc va morir a Beòcia, una regió de Grècia, l’any 84, i fou enterrat a Tebes. D’acord amb un historiador grec del segle XIV, el 357 les restes foren traslladades a Constantinoble, a la basílica dels Sants Apòstols. Un cop conquerida aquesta ciutat pels otomans, el sultà Murad II va vendre les relíquies al dèspota Jordi de Sèrbia per 30.000 monedes d’or. Aquest senyor no és que fos un dèspota, tal com ara entenem aquest mot, sinó que era el cap d’un Estat medieval serb dit el despotat de Sèrbia. I la darrera titular d’aquest despotat, Maria de Sèrbia, va vendre les relíquies a la República de Venècia. Diuen que el 1354 el crani va ser traslladat a Praga per ordre de l’emperador Carles IV. El 1992 les autoritats eclesiàstiques gregues reclamaren al bisbe de Pàdua l’enviament d’una part de les relíquies per a ser depositades on el sant fou enterrat per primer cop, a Tebes. S’aprofità el moment per a fer anàlisis biològiques i arqueològiques, amb carboni 14 inclòs, tant de les restes de Pàdua com del crani de Praga, que certificaren que, efectivament, aquells ossets pertanyien a una persona d’ascendència siriana que havia mort entre l’any 417 AC i el 72 DC. El bisbe de Pàdua, molt generós, envià a Grècia una costella del sant, que fou enterrada a la tomba de l’evangelista a Tebes. La resta del cos restà a l’abadia de Santa Justina, a Pàdua. El crani el podeu anar a veure a la catedral de sant Guiu de Praga. En el concili de Nicea (325) l’evangeli de Lluc va ser elegit com un dels quatre evangelis oficials de l’Església. Ja sabem que en el segle I i II se n’escrigueren molts més que quatre.

 

Sant Lluc té com a símbol un bou. Com se sap, cada un dels quatre evangelistes oficials té per símbol un animal: sant Mateu, un home amb ales, que és el menys animal dels quatre; sant Marc, un lleó; sant Lluc, un bou, i sant Joan, una àguila. El bou, animal de sacrifici, fou assignat a Lluc perquè el seu evangeli comença evocant Zacaries, el pare de sant Joan Baptista, fent un sacrifici en el Temple. És el patró dels metges, dels cirurgians, dels artistes, dels pintors —el podem veure en alguna representació pintant la Mare de Déu—, dels escultors, dels batxillers, dels estudiants… i dels carnissers. Si ha de tenir cura de tots, té feina, però resta compensat pel fet que només una vila del país, que sapiem, l’ha triat com a patró, Ulldecona. El refranyer ha creat moltes dites centrades en sant Lluc, que ens assenyalen les feines del camp: per sant Lluc, sembro si puc; per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut; per sant Lluc, nesples pelluc; per sant Lluc, la castanya salta del pelluc, i al cap de nou dies, a fira la duc; per sant Lluc, mata el porc i du la verema al cup; per sant Lluc, mata el porc i tapa el cup. També hem sentit una expressió que es diu quan algú ha perdut en el joc: sant Lluc, sant Lluc, qui no vol perdre que no juc. A Mallorca sant Lluc també marca el principi o el final d’algunes fires. A Inca posa la data al Dijous Bo, la gran fira inquera que data del segle XIV. Els tres diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc es diuen primera, segona i tercera fira. El següent diumenge és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat; i el dijous que segueix és el Dijous Bo, una diada de fira que se celebra d’ençà del segle XIV, pel cap baix. És a dir que sant Lluc regala als inquers pràcticament un mes de festa i alegria. El 1542 el Consell de la Vila de Llucmajor va demanar a Carles I permís per a celebrar fires, privilegi que ja tenien Inca i Sineu. L’emperador els concedí autorització per a celebrar fires entre Sant Miquel i Sant Lluc: per Sant Miquel es fa la crida i el diumenge després de Sant Lluc la darrera fira, que és el dia més destacat de tots.

I acabarem parlant del nom del nostre personatge. Ve del llatí Lucas, que pot ser derivat del praenomen llatí Lucius, que, al seu torn, és derivat de lux (‘llum’). Lucius, un dels pocs praenomina llatins significaria ‘brillant’ o ‘nascut a l’alba’. O potser Lucas és una contracció de Lucanus, en rigor un adjectiu que també té relació amb lux i que significaria ‘matiner’, per la llum que neix amb l’alba. El llatí Lucas ha donat, a més del català Lluc, el francès Luc; l’espanyol i portuguès Lucas; l’italià i romanès Luca; l’anglès Luke; l’alemany, noruec, suec, danès Lukas, etc. El topònim Lluc, que genera el nom Maria de Lluc, no té res a veure amb el nostre evangelista ni amb el seu nom llatí o grec: ve de lucus, que significa ‘bosc sagrat’. Després de l’aparició del nostre evangelista i de la creació del seu club de fans, el nom Lluc va ser escampat entre els cristians, tot i que al nostre país no ha estat mai un nom dels preferits. Hi hagué a Mallorca una nissaga de notables mestres d’obres de nom Lluc Mesquida, dels segles XVII i XVIII. El marratxiner Lluc Mesquida i Cabot construí la Casa de la Vila de Santa Maria del Camí. El seu fill, Lluc Mesquida i Florit, santamarier, participà en les obres dels convents de mínims de Santa Maria i de Muro, i de les esglésies de Santa Maria, de Sineu i de Santa Eugènia i de l’església de Sant Marçal de Marratxí. El fill d’aquest, Lluc Mesquida i Rosselló, treballà en l’església de Santa Maria i en la de Sóller, i li ha estat atribuït el claustre de Sant Antoniet de Palma. I encara el fill d’aquest, Antoni Mesquida, va dissenyar l’església de la Cartoixa de Valldemossa, inspirant-se en la de Santa Maria, i les esglésies de Santanyí i Llucmajor. Lluc també era el nom d’un personatge molt famós a Palma, Lluc Pons, un mestre de guaita (un funcionari municipal encarregat, entre altres funcions, de vigilar els esclaus) del segle XVIII que participava a la Festa de l’Estendard i esdevingué un personatge grotesc, bufonesc i ridícul a qui deien el senyor Lluc de la Meca, pel seu malnom de la Meca.

 

Cap comentari

Santa Teresa

Avui és Santa Teresa, coneguda per Teresa de Jesús o Teresa d’Àvila. Una santa fascinant per diferents motius, però sobretot per algunes coses que més avall explicarem. Una dona que passà a la història per haver reformat l’orde carmelità i com a figura destacada de la literatura mística que exercí una gran influència sobre teòlegs, literats i pensadors.

Teresa és un nom un poc enigmàtic: sembla que era el nom d’una illa grega. En grec seria Therasía, convertit en el llatí Thērăsĭa. El nom grec es creu que es relaciona amb theros (estiu) o therizo (recol·lectar). L’illa en qüestió seria terra de bones collites. Es coneixen diverses dones de l’antiguitat o l’Edat Mitjana que portaven el nom de Teresa. La primera, una dona de Barcelona, cristiana, dels segles IV i V, que es casà amb el senador Paulí de Nola i el convertí al cristianisme. Tant que aquest Paulí va ser bisbe i després de mort, sant. També hi hagué una Teresa famosa en el segle XIII: la noble dama navarresa Teresa Gil de Vidaura (o Vidaure), amant de Jaume I, amb qui tingué dos fills. El rei li prometé matrimoni, però la pobra va agafar la lepra i va retirar-se a un convent, que ella mateixa fundà. Però per a trobar una santa que es digui Teresa la Santa Mare Església va haver d’esperar fins al segle XVI. I a Espanya la va trobar.

 

La nostra santa d’avui, segons les biografies oficials, es deia Teresa de Cepeda y Ahumada i era filla del cavaller Alonso Sánchez de Cepeda, descendent de jueus conversos, i de la seva segona esposa Beatriz Dávila y Ahumada. Va néixer a Gotarrendura, prop d’Àvila (Castella), el 28 de març de 1515, i tenia onze germans. Els pares li donaren una educació molt cristiana, i la nina agafà afecció a la lectura de vides de sants i coses semblants. De petita ja tenia la dèria d’anar amb el seu germà Rodrigo a terra d’infidels i viure el martiri. Amb ell jugava a viure com si estiguessin dins un monestir. Però quan tenia dotze anys mor sa mare, i Teresa oblida la seva religiositat infantil i es dedica més a la vida plaent i a llegir novel·les cavalleresques. I, segons diu ella mateixa a El llibre de la vida, un llibre escrit a petició del seu confessor, el pecat mortal l’allunyà de Déu. Aleshores son pare la va posar a estudiar, interna, al monestir de Santa María de Gracia, de les agustines, dins el qual se sentia presonera i sense la més remota intenció de fer-se monja. Passat un any va caure malalta i va haver de tornar a casa dels pares. El pare la confià a un germà i a la dona d’aquest, i Teresa visqué amb ells una temporada, durant la qual li va venir, ara sí, la vocació de ser monja. Son pare s’hi oposà fermament, però ella fugí de casa i ingressà al convent carmelità de l’Encarnació d’Àvila. En aquell convent, que no era de clausura, Teresa hi passarà vint-i-set anys, sempre amb una salut delicada. Pateix epilèpsia, una cardiomiopatia, convulsions, acubaments i dolors físics que li fan abandonar el convent durant algunes temporades. Guarida gràcies a sant Josep, segons diu ella, té una etapa de tranquil·litat al convent, en la qual abandona l’oració i relaxa el seu comportament. Fins que una aparició de Jesús la va sacsejar i començà a sentir forces interiors que uns li deien que venien de Déu i altres del dimoni. Tot això va trastornar un poc més el desequilibri psíquic que arrossegava d’enrere. Devers el 1560, a 45 anys, en contacte amb sant Francesc de Borja, sant Pere d’Alcàntara i sant Lluís Bertran, concep la idea de reformar l’orde carmelità. Investeix els diners que li envia un germà resident al Perú en la construcció del convent de Sant Josep, a Àvila. El 1562 rep del papa l’autorització per a fundar el convent i el nou orde de les Carmelitanes Descalces de Sant Josep, que proposa el retorn a la pobresa, l’austeritat i l’isolament propis de l’esperit carmelità. El convent, fora de les muralles d’Àvila, s’inaugura amb quatre novícies, amb les normes estrictes de les carmelitanes descalces: dormir damunt una màrfega de palla, fer oració intensament (dues hores diàries més els set oficis litúrgics o litúrgia de les hores), no menjar mai carn, fer dejunis durant vuit mesos a l’any, silenci i règim de visites darrere un reixat. Entre 1571 i 1574 va ser prioressa, contra la seva voluntat del seu antic convent de l’Encarnació, que també reformà. Teresa es dedicà després frenèticament a la fundació de convents per tot el regne de Castella, entre viatges i èxtasis, mentre sant Joan de la Creu reformava la branca masculina dels carmelitans i fundava també alguns convents nous. Teresa n’arribà a fundar disset. Mentrestant hagué de patir l’oposició dura dels carmelitans calçats, els no reformats, i fins i tot la persecució de la Inquisició. Va morir a Alba de Tormes la nit del 4 al 15 d’octubre de 1582. Sí, la nit del 4 al 15, perquè en aquell moment es canvià el calendari julià pel gregorià, i del 4 es passà al 15. Va morir sense veure publicat cap dels seus nombrosos llibres. Fou enterrada a l’església del convent de l’Anunciació d’Alba de Tormes. Nou anys després de la mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica, molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisbona; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda (Espanya); el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar de Barrameda (Espanya); altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba. El 1614 Teresa va ser beatificada, i per a celebrar-ho no tingueren altra idea que fer trenta corrides de toros i sotmetre cent bous a la mortificació carmelitana que acosta a Déu. El 1622 va ser canonitzada i poc després declarada patrona d’Espanya pel papa, un patronatge que després s’anul·là per a no ofendre sant Jaume. El 1970 va ser nomenada doctora de l’Església, la primera dona que va obtenir aquest títol. A més és doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca i batllessa d’Alba de Tormes.

Això és la versió oficial. Però hi ha una versió alternativa, sostinguda per estudiosos de l’Institut Nova Història, que defensen que Teresa de Jesús era Teresa de Cardona i Enríquez (1521-1562), abadessa del reial monestir de Pedralbes, que ha estat sempre un monestir de clarisses i no de carmelitanes. Teresa de Cardona, barcelonina, era membre de l’aristocràcia catalana i vinculada a la casa reial: era cosina de Ferran el Catòlic. Una dona d’un alt nivell cultural i de formació principesca que explicarien la gran vàlua ideològica, conceptual i estilística de la seva obra, llegida i difosa per tot Europa. La hipòtesi es basa en algunes «pistes», com la condició d’abadessa que algunes fonts catalanes donen a Teresa o el fet de tenir els dos personatges onze germans; però sobretot en la llengua dels textos espanyols de santa Teresa, pobra i farcida de catalanismes de tota mena, de l’estil de estaba muy más contenta (molt més contenta) o había traído veinte años silicio (havia portat vint anys cilici). D’aquesta manera, els escrits teresians s’haurien escrit en català i després haurien estat traduïts a l’espanyol, potser per traductors catalans poc destres en el maneig d’aquesta llengua. Els originals s’haurien destruït, i tot amb l’objectiu d’amagar la catalanitat de l’autora i de l’obra. La biografia de Teresa hauria estat falsejada pels seus biògrafs del segle XVI, el primer dels quals fou el jesuïta Francisco de Ribera, o pels seus censors. Segons aquests autors, tot això és un episodi més d’una gran operació d’Estat, empresa durant el regnat de Felip II de Castella, amb la censura, la Inquisició i tots els aparells de l’Estat, per a robar als catalans una part de la seva cultura i apropiar-se-la per a la cultura espanyola-castellana. Cadascú que compri la versió que vulgui.

 

Tornant a les relíquies, una mà de la santa va passar a un convent carmelità de Portugal, i quan els carmelitans foren expulsats d’aquest país, el 1910, les monges que tenien la mà acabaren, amb ella, al convent de Ronda. Durant la guerra civil el convent fou assaltat i la mà robada, però quan l’exèrcit franquista ocupà Màlaga, trobaren la mà, que aniria a parar a les mans de Franco, el qual la tingué al seu palau fins que es morí. Després fou restituïda al convent de Ronda. Un dels records de la meva infantesa, quan anava al col·legi dit ara Pius XII, regentat aleshores per l’única comunitat de carmelitans descalços que hi havia a Palma (el gran convent del Carme, a la Rambla, fou dissolt el 1835), va ser quan dugueren al col·legi el braç incorrupte de Santa Teresa, el que veneren a Alba de Tormes. Va ser una diada solemne, amb el col·legi ple de gent, d’autoritats de tota mena i d’actes religiosos.

En el nostre país es fundaren monestirs de carmelitanes descalces poc després de la mort de la fundadora. El primer va ser el monestir de la Immaculada Concepció, a Barcelona, fundat el 1588 amb monges vingudes de Pamplona. Ocupava l’espai de la plaça de la Vila de Madrid. Fou desamortitzat el 1835 i desaparegué després de la guerra civil. També se’n fundaren a Tarragona, Lleida, Vic, Reus i Mataró. A València hi hagué el convent de carmelitanes descalces de Sant Josep i Santa Teresa, a la plaça del Portal Nou, fundat en el segle XVII. L’edifici, encara present, va ser venut per les monges el 2007 a Paco Roig per a fer-hi un hotel de luxe i ha acabat essent un centre cultural i gastronòmic. El convent de Santa Teresa de Palma, dit popularment convent de les Tereses, va ser fundat el 1613 per iniciativa de la carmelitana terciària mallorquina Elionor Ortiz, a la mateixa casa familiar. La primera comunitat estigué formada per tres monges mallorquines i tres vingudes de Guadalajara. Situat a la Rambla, no va ser expropiat el 1835 i encara es conserva, amb vida monàstica.

Essent una santa moderna, santa Teresa no ha generat toponímia ni fraseologia. Tampoc no sabem que sigui patrona de cap vila o ciutat del pais, i, per tant, no hi ha cap lloc que faci la festa major el dia de Santa Teresa. Deu ser perquè quan la van fer santa totes les ciutats i viles ja tenien el seu patró. En tot cas, hem llegit que és patrona dels escriptors espanyols (gràcies a Pau VI), dels escaquistes espanyols i del cos militar espanyol d’Intendència.

 

5 comentaris

La Mare de Déu del Roser

Avui és el dia de la Mare de Déu del Roser, el dia que fan festa les dones que es diuen Roser, tot i que al Principat és més usual celebrar-ho pel Roser de Maig, de què parlarem més avall.

Roser, a part d’una planta, designa dues coses: d’una banda una pregària pròpia del cristianisme, i, d’altra banda, un objecte consistent en una sèrie de bolles enfilades que serveix per a comptar les oracions en la dita pregària. La pregària consisteix a dir parenostres, avemaries i gloriapatris tal com ara explicarem, tot advertint que els de ciències potser ho tindran més fàcil que els de lletres. Els rosers ordinaris o de cada dia consten de cinc sèries formades cada una per una bolla més grossa (o una d’igual separada de les altres) i deu de més petites, que corresponen respectivament a un parenostre i deu avemaries. I després de la darrera avemaria es diu un gloriapatri. Cada sèrie correspon a un misteri. El roser té cinc misteris, que representen episodis de la vida de Jesús. Així un roser ordinari són 50 avemaries, cinc parenostres i cinc gloriapatris. El roser es complementa amb algunes bolletes més (un parenostre i tres avemaries) i un crucifix. Hi ha quatre categories de misteris, que es diuen de goig o gojosos, de dolor o dolorosos, de glòria o gloriosos i de llum o lluminosos. Fins al 2002 només només n’hi havia tres, i aquell any s’hi van afegir els de llum. Cada una d’aquestes categories corresponen a un dia de la setmana; per exemple, el dilluns toca seguir els misteris de goig. Doncs el primer misteri de goig correspon a l’anunciació a Maria de l’arcàngel Gabriel, el primer misteri de dolor invita a pensar en l’agonia de Jesús a l’hort de Getsemaní, etc. En total hi ha, doncs, 20 misteris. Un roser complet, dit de vegades psalteri o psaltiri, és el que correspon al prec de les oracions d’aquests vint misteris. Hi ha rosers físics corresponents a un roser complet, que tradicionalment constaven de 150 bolles de les avemaries, més les dels parenostres corresponents, i a partir del 2002 consten de 200 bolles d’avemaries. Aquests rosers els duien a la cintura alguns frares i monges. Les oracions de la pregària simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu, d’aquí el nom de roser. Aquest és el mot català genuí, que es conserva intacte parlant de la Mare de Déu del Roser o de les esglésies del Roser, però per a referir-se a la pregària o a l’objecte per al compte de les oracions es va introduir en el parlar corrent el mot rosari, segurament per interferència de l’espanyol. Diguem també que no solament els cristians usen rosers: també altres religions usen enfilalls de bolletes per a pregar semblants als cristians, com el japamala (usat pels budistes i hinduistes per a recitar mantres) o el tasbih (roser musulmà, derivació del japamala).

Els primers cristians comptaven les oracions amb pedres. Antoni Abat —sant Antoni per als amics— va inventar, o feia servir, el komvoskhinion, un cordó amb nusos per a fer les oracions a Jesús. A part d’aquests precedents, l’origen del roser cal cercar-lo en els monestirs de la baixa Edat Mitjana. En aquests monestirs hi havia el costum de llegir 150 psalms cada dia. Com que una part del personal dels monestirs no sabia llegir se substituïren els 150 psalms per 150 oracions, primer parenostres i després parenostres i avemaries (el denominat psalteri de Maria). En el segle XIII ja hi havia estris per a comptar les oracions semblants als rosers actuals, i el mot per a designar-los, el llatí rosarium, es documenta en aquest segle. Però la tradició o la llegenda diu que l’aparició del roser es fruit d’un fet miraculós que succeí a sant Domènec de Guzmán, fundador dels dominicans. Aquest personatge va anar a Occitània a convertir uns heretges dits albigesos o càtars, que predicaven idees que no agradaven a l’Església oficial (vegeu l’article «Sant Domènec», del 8 d’agost). Aquest moviment religiós arribà a provocar grans enfrontaments armats. Concretament s’enfrontaren les tropes del rei Lluís II de França, comandades per Simó de Montfort, i les tropes del nostre Pere el Catòlic aliat amb el comte de Tolosa Ramon IV i altres socis. Els primers, amb el suport del papa, combatien els albigesos i els segons els defensaven, tot i que en el fons hi havia la lluita pel domini d’Occitània. Diu la llegenda que en el monestir de Prolha (Llenguadoc), fundat per Domènec de Guzmán, la Mare de Déu aparegué a aquest bon home, que, naturalment, anava amb el bàndol del rei de França, li donà un roser i li encomanà que difongués aquesta pregària. El 1213 a la batalla de Muret les tropes franceses venceren les occitano-catalanes, i això representà l’annexió d’Occitània per França. Els vencedors atribuïren la victòria a la intercessió de la Mare de Déu, i així hauria aparegut el roser i l’advocació de la Mare de Déu del Roser.

 

El fet real és que, a part dels precedents que hem dit abans, en el segle XIV els ordes mendicants (dominicans, franciscans, carmelitans i agustinians) promogueren el psalteri de Maria, i en el segle XV, quan aparegué la segona part de l’avemaria (Santa Maria mare de Déu, etc.) la pregària del roser ja era força semblant a l’actual. En tot cas, els dominicans tingueren una participació destacada en la seva difusió. Hi destacaren Pere de Verona, dominicà del segle XIII, el dominicà bretó Alà de la Roca (o Alain de la Roche), que el 1470 fundà una Confraria del Psalteri de Maria per a difondre el roser, i altres dominicans que feren la mateixa cosa a altres llocs. El 7 d’octubre de 1571 tingué lloc la batalla de Lepant, que enfrontà l’exèrcit otomà contra una aliança de països cristians dita la Lliga Santa. Diu també la tradició que el papa Pius V havia demanat a tots els cristians del món que fessin la pregària del roser demanant la intercessió de la Mare de Déu. La batalla, decisiva per a aturar l’avanç dels turcs, va ser guanyada pels cristians, i el papa ho atribuí a l’acció de la Mare de Déu. Per això, Pius V instituí la festa de la Victòria o dia de la Mare de Déu de la Victòria, el primer diumenge d’octubre, i dos anys després, el papa successor, Gregori XIII, li canvià el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, invocada contínuament per a protegir Occident davant l’amenaça dels otomans. El 1913 el papa Pius X va fixar la festa en el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. Amb tot, al Principat va arrelar més la festa del Roser de Maig, celebrada el primer diumenge de maig, mes que esclaten les roses. Una festa amb arrels a l’Edat Mitjana que ja se celebrava abans de la batalla de Lepant. Al Principat i a les Illes hi havia el costum d’anar per les cases a arreplegar roses que el dia de la festa eren beneïdes i ofertes a la Mare de Déu.

 

Després de la batalla de Lepant s’expandí la pregària del roser i hi hagué una explosió de confraries del Roser encarregades d’organitzar tota mena d’actes i celebracions. El dia de festa es feien processons i a les esglésies es començaren a construir capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser. Fou en aquell temps, quan començava la castellanització de la llengua catalana, que el probable hispanisme rosari va començar a substituir el mot genuí roser. També a partir d’aquell moment moltes esglésies i convents foren dedicats a la mateixa advocació: al Principat Castellfollit de Riubregós, Cerdanyola del Vallès, Igualada, Lleida (antic convent i ara parador), Reus, Súria, Tortosa, Ulldecona; a les Illes el Castell, Ciutadella, Pollença, Santanyí; al País Valencià València, Canyamelar, etc. Alguna d’aquestes viles, com Cerdanyola, celebra la festa patronal pel Roser de Maig i no l’octubre. A part de les esglésies dels convents dominicans dedicades a la Mare de Déu del Roser, cada convent d’aquest orde solia tenir una capella destacada dedicada a la mateixa Mare de Déu. A Palma, al costat de la majestuosa església de Sant Domènec hi hagué la capella del Roser, que donà nom al carrer de la Mare de Déu del Roser, nom avui (2018) lamentablement desaparegut.

I a moltes cases de les nostres viles i de la nostra pagesia, en les nits sense televisor ni Internet ni electricitat, i a la claror d’un llum d’oli o d’una espelma, moltes famílies passaven el rosari. El roser, diu l’Encyclopædia Universalis, és una forma de pietat pròpia d’una cultura rural, popular i oral: la litúrgia dels pobres. Per a la majoria de la gent actual, alguna cosa molt llunyana i difícil d’entendre. Però ens resta tot un patrimoni cultural, de les esglésies i convents a la pintura, la literatura o la toponímia. I moltes dones que es diuen Roser. A totes molts d’anys.

 

Cap comentari

Sant Bru

Avui és Sant Bru, el fundador de l’orde dels cartoixans. Parlem-ne.

Va néixer a la ciutat alemanya de Colònia, devers l’any 1030. El seu nom surt de l’antic alt alemany brun, que significa ‘escut’ o ‘armadura’. Es va llatinitzar en Brunus, i d’aquí vénen les formes de les llengües modernes (pràcticament Bruno en totes, menys en català que és Bru). Aquest brun alt alemany podria ser el mateix mot germànic que ha donat bru (color), equivalent al francès brun, anglès brown, alemany  braun; un mot que els mercenaris germànics van introduir a la Romània, possiblement a força de designar una color dels cavalls.

El nostre home pertanyia a una de les principals famílies de Colònia. Va estudiar teologia a la universitat de Reims, que en aquell temps no era francesa. Va ser ordenat capellà i afavorit amb una canongia. També fou nomenat cap de l’escola episcopal de Reims, càrrec que exercí durant dues dècades durant les quals adquirí prestigi i tingué alumnes notables com el futur papa Urbà II. Quan fou nomenat bisbe de la diòcesi Manasses de Gournai, un aristòcrata un poc dèspota, Bru va tenir greus enfrontaments amb ell i va haver de deixar la ciutat i els seus càrrecs i anar-se’n lluny. Només pogué tornar quan el bisbe de Gournai va ser succeït per un altre. A Bru el volien fer bisbe, però ell ja havia decidit altres plans: la vida retirada en algun monestir. En un principi pensà de posar-se a les ordres de Robert de Molesme, fundador de l’orde dels cistercians (vegeu l’article «Sant Bernat», 20 d’agost), però no s’acabà de decidir i aleshores visità amb sis companys el bisbe de Grenoble,  Hug de Châteauneuf o Hug de Grenoble (sant Hug). Aquest aquells dies tingué un somni en què veié set pelegrins davall una garlanda de set estels, cosa que el féu decidir a accedir a les peticions dels pelegrins. Els va instal·lar a un lloc muntanyós i solitari dels Alps del Delfinat anomenat Chartreuse. Un lloc on la colla estaria tranquil·la i ampla: quinze mil hectàrees donades pel bisbe, que devia nadar en l’abundància econòmica. I allà Bru i els seus fundaren, el 1084, un monestir que seria el primer de l’orde dels Cartoixans, dit la Grand Chartreuse. En un principi era un oratori i unes modestes i petites cel·les individuals i distanciades. El topònim Chartreuse surt probablement del llatí Calma Trossa, ‘pradera trossejada’, i evolucionà seguint el camí Charme Trousse, Chartrousse, Chartreuse. En occità, el mateix camí fins arribar a Chartrosa. Els monjos el llatinitzaren en Cartusia, d’on ve el mot cartoixa (espanyol cartuja, italià certosa). De cartoixa en català surt cartoixà. En francès cartoixa es diu amb l’original chartreuse, d’on surt l’adjectiu chartreux (cartoixà), tot i que també hi ha el cultisme cartusien que surt del llatí cartusianus. D’ençà del segle XVIII els cartoixans de la Grande Chartreuse fabriquen un deliciós licor, que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Chartreuse. Arran de l’expulsió de França (1902) els cartoixans francesos s’instal·laren a Tarragona, on durant molt de temps continuaren la producció del licor.

 

Però continuem amb el sant d’avui. El 1088 el seu deixeble a Reims Eudes de Châtillon va ser proclamat papa amb el nom d’Urbà II. Aquest home hagué d’enfrontar-se a dos enemics, l’emperador Henric IV i el papa rival o antipapa Climent III, que havia estat imposat per l’emperador. El papa Urbà cridà Bru a Roma i aquest hi anà disciplinadament, després de deixar el seu successor Landuí dirigint el monestir, però Henric IV obligà el papa a abandonar Roma i cedir el lloc a Climent. Bru continuà la seva tasca d’assessor del papa, lluny de Roma, però de mala gana i sospirant de tornar al seu monestir. Al final aconseguí de fundar amb alguns seguidors un altre ermitatge, dit Sant Esteve del Bosc, amb algunes cabanes modestes, a unes terres del municipi que avui es diu Serra San Bruno (Calàbria) cedides per Roger I, comte de Sicília i Calàbria. Després erigí una segona fundació cartoixana, dita Santa Maria de la Torre, prop de l’anterior. Allà morí el 6 d’octubre de l’any 1101. El 1514 es van descobrir les seves restes a l’ermitatge on morí. L’any següent un cardenal protector de l’ordre assegurà als cartoixans que el papa havia autoritzat el culte a «sant Bru», tot i que aquest mai no ha estat beatificat ni canonitzat.

 

L’orde de la Cartoixa no tingué l’expansió d’altres ordes, com franciscans, dominicans, carmelitans, etc., segurament per la duresa de la vida en aquests establiments. En el segle XV, moment de màxima expansió, hi arribà a haver 150 cartoixes. Devers el 1145 apareix el primer monestir femení, a Prebayon (Provença), però aquesta branca tingué una difusió molt més exigua que la masculina. L’hàbit dels cartoixans és tot blanc, amb túnica, ample escapulari i capulla. L’escapulari porta a cada costat una banda de roba que uneix la part de davant i la de darrere. La vida dels cartoixans sembla molt a l’eremítica. Es basa en l’oració, el silenci i la màxima austeritat. La comunitat es divideix en pares cartoixans, ordenats sacerdots, i germans. Els cartoixans no depenen de bisbes ni cardenals, només del seu prior i del cap suprem de l’orde, que és el prior de la Gran Cartoixa. Els monjos viuen en cel·les individuals, amb un llit de fusta, una màrfega de palla, una cadira i una taula. Cada cel·la comunica amb un petit hortet on cada monjo cultiva els seus aliments, que menja a la mateixa cel·la. Al costat de la porta pot haver-hi un torn (un mecanisme semblant a una porta giratòria però minúscul) a través del qual els germans serveixen al monjo els aliments. Es fan dues menjades cada dia, i els dies o èpoques de dejuni, una. El divendres només mengen pa i aigua. El diumenge fan un àpat col·lectiu en silenci. No mengen mai carn, i durant l’advent i la quaresma tampoc no poden menjar aliments lactis. Només poden parlar durant vint minuts o mitja hora cada dia. La resta del temps han d’estar en silenci absolut i han de fer oració deu vegades cada dia, cadascú a la seva cel·la, a part de la missa diària. Pràcticament passen el dia pregant, meditant i estudiant (14 hores cada dia). Se’n van a dormir a les 19.30 i a les 23.30 ja han de fer la primera oració del dia. No poden rebre visites, però el diumenge poder fer una passejadeta pels voltants del monestir i aquest dia poden parlar. És el que es diu una vida cartoixana. Els germans, de categoria inferior, a part de pregar es dediquen a fer les feines necessàries per al funcionament de l’establiment: preparar el menjar,  rentar la roba, netejar, fer reparacions, etc. Actualment a les cartoixes no hi ha ni diaris, ni ràdio, ni televisió ni telèfons de cap classe, ni Internet. Bona la va armar sant Bru.

 


Avui al nostre país només hi ha dues cartoixes amb cartoixans: la cartoixa de Montalegre (Tiana, el Maresme), i la de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria). La primera va ser fundada el 1415 a un establiment religiós preexistent i es nodrí amb monjos d’altres monestirs que tancaren. El 1835 va patir la desamortització de Mendizábal i fou convertida en caserna i hospital. En el segle XX monjos procedents de la Gran Cartoixa de França tornaren a ocupar l’edifici, amb interrupcions causades per la guerra napoleònica i la guerra civil, fins que el 1939 s’hi instal·laren definitivament. La cartoixa de Porta Coeli va ser fundada el 1272 i tingué vida monàstica cartoixana fins al 1835, en què fou expropiada. Segregada i venuda a particulars, el 1939 allotjà un camp de concentració amb més de 4.000 presos, molts dels quals foren assassinats. El 1943 fou cedida a un grup de monjos cartoixans procedents de Burgos. També hi ha un monestir ocupat per monges cartoixanes: el de Santa Maria de Benifassà, un antic monestir cistercià, fundat el 1230, expropiat el 1835 i cedit a la comunitat cartoixana durant la dècada de 1960.

 

A part d’aquests monestirs hi hagué en el país un grapat de cartoixes, de les quals només resta l’edifici o una part o res. La primera que fou creada és la d’Escaladei (Morera de Montsant, el Priorat), la primera de la península, creada el 1194, de la qual sortiren totes les altres cartoixes catalanes. Les seves propietats eren immenses i donaren nom a la comarca del Priorat. La majestuosa cartoixa, amb l’església, claustres i cel·les fou desamortitzada el 1835 i aviat es convertí en un munt de ruïnes, tot i que recentment s’han fet les restauracions possibles. Una altra cartoixa va ser la de Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa), resultat de cedir (1344) als cartoixans d’Escaladei una antiga fortificació, encara conservada. El 1413 els monjos es traslladaren a la cartoixa de Montalegre, i el monestir passà als carmelitans de Barcelona i després a particulars. Avui és el museu de Terrassa. Un altre antic monestir del segle X, el monestir de Sant Pau (Sant Pol de Mar, el Maresme) va ser cedit als cartoixans d’Escaladei el 1269, que el convertiren en una cartoixa. Aquests monjos passaren a la cartoixa de Montalegre després de la fundació d’aquesta. Una altra cartoixa fou la de Valldecrist (Altura, Alt Palància), fundada el 1385 amb monjos procedents d’Escaladei. El 1835 fou expropiada i venuda a particulars, que en començaren la destrucció per a vendre-la per a materials de construcció. El 1955 la Diputació de Castelló comprà part de la cartoixa, i posteriorment la comprà tota la Generalitat, que hi ha fet diverses restauracions. Finalment, una de les cartoixes més belles que es conserven, sense cartoixans, és la de Valldemossa. El seu origen és a un palau que va fer construir Jaume II de Mallorca per al seu fill Sanç, que patia asma, pensant que la serra de Tramuntana era el lloc on al seu fill li convindria viure. Desapareguda la dinastia privativa mallorquina, el 1399 el rei Martí l’Humà donà el palau i totes les seves possessions als monjos cartoixans perquè el convertissen en un monestir. Els monjos ocuparen el palau, tot i que l’estructura no s’acabava d’ajustar a les necessitats d’un monestir cartoixà, tot i les reformes que s’hi feren. Per això en el segle XVIII es construí una nova i gran cartoixa, al costat de la vella, amb una gran església, cel·les, claustres, etc., i es deixà sense funció la vella cartoixa. El 1835, amb la desamortització, els monjos hagueren d’abandonar el lloc, i les diverses construccions foren venudes separadament a propietaris particulars. Amb tot, el conjunt s’ha pogut conservar i a poc a poc s’ha anat recuperant. Per la cartoixa de Valldemossa han passat personatges il·lustres, com Jovellanos (confinat), Chopin i George Sand.

I tot per culpa d’aquell alemany ric que va voler dur una vida de miserable.

 

Cap comentari

Pàgina següent »