Dos models de llengua

Ja sabem que les coses no són blanques o negres, ni d’un sol color, sinó d’innombrables tonalitats. Però a vegades per a entendre la realitat convé de simplificar, sempre que es faci advertint que fem una simplificació. I això és el que faré jo ara. Davant la qüestió de la llengua catalana hi ha molts punts de vista, moltes posicions i moltes opcions. Però crec que, fent aquella simplificació que deia, avui en el català usat en els dominis públics i formals es poden perfilar dos models, que corresponen a dues sensibilitats ben diferents. Un, avui majoritari, assentat en unes idees sorgides durant la dècada de 1980 i promogudes per un bon nombre de lingüistes que han pogut controlar en gran mesura la llengua pública. Un altre, continuador de la línia històrica amb què es va fer la codificació del català modern en el primer terç del segle XX i, si voleu, desitjós d’aprofundir en els principis i ideals d’aquell procés de codificació liderat per Pompeu Fabra. El primer cerca un català que s’acosti a la llengua del carrer, adduint raons de facilitat i d’uns suposats avantatges derivats de la identificació de la gent amb la llengua pública. Com és comprensible, aquesta opció implica la preferència per les formes més usuals, que en molts de casos, per no dir normalment, són les degudes a la interferència de l’espanyol. També implica la preferència d’algunes formes dialectals que no coincideixen amb formes de la codificació clàssica, les quals cercaven per damunt de tot la unitat de l’estàndard. És un model conservador i «naturalista», un model que es conforma amb la realitat sortida de la història que hem viscut. El segon cerca de superar el resultat d’alguns segles d’interferència i subordinació —que tendeix a fer del català una còpia de la llengua dominant— i aspira a tenir una llengua amb personalitat pròpia i amb el mateix grau d’unificació que tenen les grans llengües de cultura. És un model transformador, creatiu, superador d’un passat que no agrada. El primer és el model de la «llengua fàcil», i per això no és estrany que tingui facilitat per a ramassar adeptes. L’altre model requereix esforç, estudi i aplicació; no és de franc. Els seus defensors creiem que aquest esforç no ha d’implicar necessàriament, com diuen sovint els altres, descoratjament o manca d’adhesió a la llengua, sinó que pot ser, com fou en temps de Pompeu Fabra, tot el contrari: engrescament col·lectiu per un gran projecte de país.

El públic no especialitzat no té una idea cabal de l’existència i naturalesa d’aquestes dues opcions. Pensant en aquestes persones he volgut fer una llista amb una selecció de les diferències bàsiques que hi ha entre els dos models, tal com avui es van configurant. Pot ser, fins i tot, que serveixi perquè algú sigui ajudat a triar lliurement el que més el convenci. Els dic model A (el constructiu) i model B (el de la «llengua fàcil»).

 

Model A Model B
■Respecte a la normativa (el conseller destituït, escorcollar la seu d’un partit, recórrer contra una llei, la normativa no ho preveu, etc.). ■Desviacions diverses de la normativa (el conseller cessat, registrar la seu d’un partit, recórrer una llei, la normativa no ho contempla, etc.)
■ Ús preferent o sistemàtic de les formes més genuïnes (anar-se’nbatlle, brou, cercar, darrer, desocupació, demanar, enguany, enllestir, report, respondre, vaccinar, etc.). ■ Ús preferent o sistemàtic de les formes més usuals, encara que siguin degudes a la interferència (marxar, alcalde, caldo, buscar, últim, atur, preguntar, aquest any, ultimar, informe, contestar, vacunar, etc.) i en alguns casos encara que no siguin normatives (barco, bolso, nòvio, quiniela, quiròfan, tiet, vivenda, etc.).
■ Ús de formes verbals genuïnes acabades en -ar (blocar, boicotar, bombar, bombardar, boxar, pedalar, sabotar, sondar, tweetar, etc.). ■ Ús de formes interferides en -ejar (bloquejar, boicotejar, bombejar, bombardejar, boxejar, pedalejar, sabotejar, sondejar, tuitejar, etc.).
■ Rebuig de formes deverbals no genuïnes en -eig i ús alternatiu (blocatge, bombatge, bombardament, sondatge, etc.). ■ Ús sistemàtic de formes deverbals no genuïnes en –eig (bloqueig, bombeig, bombardeig,  sondeig, etc.).
■ Ús dels pronoms segons la codificació clàssica (li ho, li’n, els ho, els el, els les…). ■ Ús dels pronoms acostat a les formes de cada dialecte (central: l’hi, n’hi, els hi…).
■ Ús dels pronoms segons la norma general (conèixer-lo, vèncer-los). ■ Reducció dialectal d’aquestes formes pronominals (central: coneixe’ls, vence’ls).
■ Tractament de vós a les entrevistes i adreçant-se al públic en general. ■ Tractament de vostè (o de tu).
■ Ús de per a davant infinitiu amb valor de finalitat o destinació. ■ Ús exclusiu de per davant infinitiu.
■ Ús regular de la preposició de amb frases d’infinitiu (el sindicat proposa de continuar la vaga). ■ Absència de la preposició de a les frases d’infinitiu (el sindicat proposa continuar la vaga).
■ Ús no pronominal d’alguns verbs fets sovint pronominals per interferència (deixar/oblidar el paraigua, deixar-hi la pell, gastar el diners, passar-ho bé, això ja ho sé, ho pensaré, infringir la llei, vendre el cotxe, etc.). ■ Ús pronominal per contaminació de l’espanyol (deixar-se el paraigua, deixar-s’hi la pell, gastar-se els diners, passar-s’ho bé, això ja m’ho sé, m’ho pensaré, saltar-se la llei, vendre’s el cotxe, etc.).
■ Manca d’article en expressions com morir a 80 anys. ■ Ús de l’article (morir als 80 anys).
■ Ús de formes més tradicionals, etimològiques i unificadores (caragol, carabassa, cartó, doncs). ■ Ús de formes més dialectals i disgregadores (cargol, carbassa, cartró, idò).
■ Opció per una morfologia verbal que més afavoreixi la unitat de la llengua (per exemple, en usos valencians, servesca, vull, veure, etc.). ■ Opció per les formes més locals (servixca, vullc, vore, etc.).
■ Concordança del participi amb pronom de tercera persona (les he vistes). ■ Manca de concordança (les he vist).
■ Ús discrecional del perfet simple. ■ Rebuig en general del perfet simple.
■ Preferència per qui en les frases de relatiu substantives referides a persones (els qui arribin abans tindran premi). ■ Preferència per que (els que arribin abans tindran premi).
■ Ús de les formes completes si et plau, si us plau. ■ Reducció a sisplau.
■ Salutacions segons un sistema genuí i internacional:
Bon dia (fins a fosquejar)
Bon vespre (en arribar)
Bona nit (comiat)
■ Salutacions segons el sistema espanyol:
Bon dia (només el matí)
Bona tarda
Bona nit (arribada i comiat)
18 comentaris

Generacions referents

Els meus avis van néixer a una vila de Mallorca en els primers anys del segle XX o en els darrers del XIX. Només un d’ells sabia llegir i escriure una mica. En espanyol, és clar, l’única llengua que en aquell temps ensenyaven a llegir i escriure. No va anar a escola. Ell deia que a set anys ja tenia els garrons pelats d’anar pels sementers darrere porcs o indiots. I aquest poc saber llegir i escriure el va aprendre pel seu compte, d’adult, i anant a classe els vespres amb algun mestre o simplement amb qualcú que en sabia una mica. Va poder, doncs, escriure un poc i entendre i parlar un poc d’espanyol, en el nivell suficient per a defensar-se. Els altres tres avis (un avi i dues àvies) ni van anar mai a escola, ni van saber escriure ni tenien gens de competència en la llengua de l’Estat. No eren casos estranys: així era la major part de la seva generació. No van tenir mai la necessitat de parlar en espanyol perquè en el seu temps i en el seu entorn, almenys fins que van ser força grans, no hi havia ningú que hi parlàs.

Mon pare i ma mare, nascuts durant la dècada de 1920, van poder anar a escola uns quants anys, no gaire. Hi aprengueren un espanyol bàsic i a defensar-se llegint i escrivint. La competència activa i passiva en espanyol pogué augmentar a partir de la vinguda massiva d’immigrants espanyols a partir de devers 1950.

Sortosament, jo he pogut escoltar molts d’anys els meus avis —ja no diguem els meus pares— i sé perfectament quines coses deien i quines no deien mai. Els meus avis, i fins i tot els meus pares, parlaven un català considerablement diferent del que parlen les generacions actuals joves i de mitjana edat. No mirem el lèxic, perquè el lèxic ha estat objecte d’un degotís continu d’hispanismes de segles enrere. Però sí que ens interessa la sintaxi, la part estructural de la llengua, que conservaven bàsicament inalterada. L’isolament de Mallorca, la incompetència en espanyol, la manca d’hispanòfons, ho havia fet possible. Supòs que a Barcelona, amb unes condicions ben diferents, per a trobar l’equivalent lingüístic d’aquestes generacions hauríem de recular un temps considerable, un temps del qual no hi ha memòria, o n’hi ha poca. I no sé què dir respecte de la resta del Principat. Però a Mallorca, i les altres illes, els referents per a una sintaxi genuïna són immensament pròxims. Caldria aprofitar aquesta circumstància.

Aquestes generacions no deien mai estic esperant ma mare, sinó esper ma mare. Ni deien què estàs pensant?, sinó què penses? Ni deien el porc s’ha escapat, sinó el porc ha fuit. Ni se m’ha mort un germà, sinó s’ha mort un germà meu. Ni se m’ha romput el paraigua, sinó el (meu) paraigua s’ha romput. Ni m’he comprat un rellotge, sinó he comprat un rellotge. Ni deien no me’n sortiré, sinó no en sortiré. Ni s’ha quedat de pedra, sinó ha quedat de pedra. Ni el vi s’ha tornat agre, sinó el vi ha tornat agre [amb pronom ara ho comencen a dir els mallorquins més joves]. Ni si aquest mirall t’agrada, te’l pots quedar, sinó si aquest mirall t’agrada, pot ser teu. Ni deien ha deixat de ploure, sinó s’ha aturat de ploure. Ni deien se li va acostar [a una persona], sinó s’hi va acostar. Ni deien mai se l’ha castigat, sinó l’han castigat. Ni deien des d’aquí es veu ca teva, sinó d’aquí veuen ca teva. I moltes coses més que afegiré a la llista quan m’ocorrin. Se m’ocorrin tampoc no ho deien, sinó més aviat quan em vinguin (o vindran) al cap.

Jo em refiu d’aquesta gent, més que d’alguns llibres.

19 comentaris

Què fem amb els hispanismes?

Aquest és un resum de la conferència que vaig fer dia 11 d’abril de 2019 en el XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana, a la Universitat de les Illes Balears. Hi ha també algunes de les diapositives que vaig projectar.

I. La interferència lingüística és el fet que un element lingüístic passa d’una llengua a una altra, i resta en aquesta darrera fent part de la seva estructura. Aquest element pot ser un fet lèxic, sintàctic, semàntic, fonètic, etc., i aleshores parlarem d’interferència lèxica, sintàctica, semàntica o fonètica. Per limitacions òbvies de temps en aquesta conferència només parlaré d’interferència en el lèxic.

La interferència entre llengües és un fet universal, intens i de tots els temps. Una conseqüència del fet (feliç) que les comunitats lingüístiques estan en contacte. Una part important del lèxic de qualsevol llengua és format per manlleus procedents d’una altra llengua. En català i en totes les llengües de l’entorn tenim una gran quantitat de mots que ens vénen d’altres llengües. De l’anglès hem rebut futbol, gol, xut, bistec, càsting, club, test, xat, pòster, selfi i moltíssims més. Del francès ens ha arribat beige, bricolatge, cabaret, carnet, xalet, xampinyó, xofer, crepa, croissant, dossier, elit, grup, hotel, massacre, menú, ordinador, pupitre, restaurant, sabotatge, vals, vedet, i una llista interminable. De l’italià hem agafat góndola, pesto, piano, sonata, soprano, casino, fragata, gueto, òpera, sonet, concert, contrabaix, diva, aquarel·la, alarma, bomba, batalló, brigada, caporal, capità, coronell, sentinella, soldat, canelons, cantina, carpaccio, espaguetis, sorbet, caviar, pizza i molts més. Molt sovint aquests mots designen coses que han estat creades per la comunitat lingüística que parla la llengua de què provenen els manlleus. Són mots que podem trobar a totes les llengües del nostre entorn i de més enllà. Si aquestes llengües no haguessin pres els manlleus esmentats, haurien hagut d’encunyar un mot utilitzant els propis recursos. El manlleu és més econòmic i fa que les llengües comparteixin mots, que se semblin més, i això té els seus avantatges.

No he dit mots que el català ha pres de l’espanyol perquè d’això en parlarem de manera abundant a partir d’ara. Sovint em demanen per què rebutjam els hispanismes i no fem cap problema dels anglicismes, gal·licismes, italianismes, arabismes, etc., com els esmentats abans. I la resposta és que és important distingir la interferència d’intercanvi i la interferència de subordinació. La primera (tots els manlleus que abans he esmentat) és una conseqüència de la comunicació entre les comunitats lingüístiques. La segona és una conseqüència de la subordinació d’una llengua a una altra, vinculada a la submissió política d’una comunitat a una altra. La primera enriqueix les llengües receptores i iguala els idiomes. La segona converteix la llengua subordinada en una còpia de la llengua dominant.

II. El català ha rebut de l’espanyol manlleus que podem considerar interferència d’intercanvi (mots com sangria, torero, guerrilla, gaspatxo, bolero, tango, etc.), mots que es troben en totes les llengües. Correlativament, en èpoques de no subordinació del català a l’espanyol, aquest darrer agafà mots del català, com añorar, amainar, bajel (vaixell), barraca, boj, borde (bord), butifarra, cantimplora (canta i plora), capicua, cascabel, clavel, cohete, correo, dátil, doncel, faena, fango, forastero, granel, grapa, guante, linaje, lonja, manjar, merceria, moscatel, muelle, orgullo, papel, percha, pincel, reloj, retal, salvaje, sastre, turrón, viaje, etc. Com veieu, quan no estàvem subordinats nosaltres exportàvem més que importàvem.

Però a partir del segle XVI, quan el castellà comença a ser una llengua que atreu les elits culturals catalanes, les quals aprenen castellà, el llegeixen i el cultiven, l’espanyol comença també a ser el referent per a la innovació lingüística. Llavors es produeix la situació típica de les llengües subordinades: tot mot nou que entra al català hi entra a través de l’espanyol; i, grosso modo, si un neologisme no apareix en espanyol tampoc no apareixerà en català. Així tot el lèxic incorporat al català en els darrers cinc segles és coincident amb l’espanyol. A partir de 1659, simplificant un poc, aquesta situació també es produeix a la Catalunya del Nord, però canviant espanyol per francès. La interferència s’intensifica així com passa el temps i es fa aclaparadora quan els catalans aprenen massivament l’espanyol i el parlen, cosa que no ocorre fins a temps moderns. El resultat és que el català tendeix a esdevenir una còpia de l’espanyol, si ja no ho ha esdevingut.

III. La interferència lèxica es manifesta en una sèrie de fenòmens que podem resumir en la imatge següent:

Imatge 1

 

A la imatge següent teniu alguns exemples de manlleus fets a l’espanyol ben identificats, uns (les dues primeres columnes) que no són als diccionaris i uns altres (tercera i quarta columna) que sí que hi són. Cal dir que un hispanisme no deixa de ser un hispanismes quan el posen a un diccionari. Igual que ocorre amb un anglicisme, un gal·licisme o un llatinisme. Els lexemes van en color blanc (observau que abans de la introducció de l’hispanisme el català no tenia aquests lexemes en el seu lèxic) i les desinències en blau. Al costat de cada manlleu hi ha la data de la primera documentació. F significa acceptat per Fabra; IEC, acceptat per la Secció Filològica. Si no veieu bé les imatges, podeu ampliar-les.

Imatge 2

 

A la imatge següent teniu encara més hispanismes (manlleus). Aquests, més desconeguts pel gran públic i tots en els diccionaris. Però hispanismes igualment.

Imatge 3

 

Una altra categoria d’hispanismes són els de forma. Es tracta de mots que sense la interferència de l’espanyol tindríem igualment, perquè els tenen totes les llengües, però els tindríem amb una altra forma. Són mots que han estat creats per alguna llengua europea i que ens han arribat a nosaltres a través de l’espanyol. En el pas per l’espanyol aquesta llengua els ha canviat la forma, i la forma alterada és la que el català ha adoptat. Observau que la major part de les interferències de forma es produeix a les desinències, la part blava, però també n’hi ha a la part lexemàtica. A les dues primeres columnes teniu formes anòmales corregides per Fabra. Els altres són mots amb una forma interferida no advertida per Fabra. Sobre la forma no interferida d’aquests mots podeu consultar aquí.

Imatge 4

 

Un capítol importantíssim de la interferència són els calcs, que són reproduccions d’una estructura espanyola amb elements propis del català. En primer lloc posarem exemples de calcs lèxics. A diferència dels manlleus, que ens introdueixen un lexema nou, els calcs lèxics són reproduccions d’una estructura lèxica (seqüència de morfemes) de la llengua interferidora, col·locant en el lloc dels components espanyols els corresponents catalans. Aquí en teniu exemples. Observem que el calc lèxic és un fenomen més subtil i més amagat que el manlleu, que té lexemes identificables com a forans. EAD (És a dir) significa forma no acceptada per Fabra ni pel DIEC però sí per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Imatge 5

 

I ara passem als calcs semàntics, que són reproduccions d’una estructura semàntica pròpia de l’espanyol. La semàntica del mot català, en principi diferent de l’espanyola, s’ajusta a la semàntica del mot espanyol formalment equivalent. Sovint el fenomen és la imitació d’una ampliació semàntica experimentada per un mot espanyol, ampliació que es fa després en català.

Imatge 6

 

També hi ha calcs sintàctics (ús de verbs transitius com a intransitius o viceversa, ús de verbs en forma pronominal copiant la norma espanyola, etc.) i calcs estilístics (donar als mots catalans les freqüències d’ús i el sistema de connotacions i valoracions propi de l’espanyol), però això ara ens duria molt enfora.

IV. Tot el que hem vist fins aquí són fets objectius, indiscutibles. Evidentment hi ha hispanismes dubtosos, però tots els exemples que he posat crec que no ho són. I ja veieu amb una llista de casos triats a l’atzar (la llista completa seria colossal) com són d’extraordinàries les dimensions de la interferència patida per una llengua com el català, sotmesa de fa cinc segles a la subordinació a l’espanyol. Això és un procés que apunta a un sol objectiu: la llengua còpia. Quines opcions hi ha davant aquesta realitat? Simplificant diria que dues opcions contundents i multitud de solucions intermèdies. Les dues opcions contundents són la que podríem anomenar opció Fabra i la que podríem anomenar opció anglesa.

Comencem per l’opció anglesa. L’anglès és una llengua germànica que té un cinquanta per cent de lèxic romànic, fet a base de manlleus del francès, ja a partir de l’època en què la monarquia i la noblesa normandes, de llengua francesa, dominaven Anglaterra. I d’aquest fet els anglòfons no en fan cap problema. Ho han assimilat tot, i tot ja és part de la llengua anglesa. Aplicat això al català ens donaria «el català que ara es parla» que alguns defensaven en el segle XIX; però si s’aplicàs ara i no s’hagués produït una certa depuració de la interferència durant el segle XX, ara tindríem una còpia de l’espanyol al cent per cent. I el català no és comparable a l’anglès. Aquest, malgrat la interferència del francès, continua a ser una llengua germànica amb tota la seva potència i personalitat.

L’opció Fabra és, evidentment, la que va defensar i promoure el màxim codificador del català. Consisteix en la depuració total de la interferència de subordinació. En tots els textos doctrinals Fabra parla de la depuració completa dels hispanismes, de tots, no d’una part. Dels de subordinació, evidentment. El projecte es pot resumir en un passatge de Fabra molt citat i que ha esdevingut emblemàtic: formar la llengua moderna que hauria sorgit de l’evolució natural de la llengua antiga si no s’haguessin produït uns quants segles de decadència i subordinació a l’espanyol. Era un projecte altament creatiu, constructiu i transformador. L’ideal de tenir una llengua amb tota la seva plenitud i no una còpia d’una altra. Era la idea de restauració, com es restaura un monument deteriorat pel pas del temps o per haver rebut agressions diverses. I aquest projecte va tenir una adhesió extraordinària de la societat catalana, que n’explica el succés, almenys fins a temps recents. Però cal tenir present que es disposà de poc temps per a fer-lo efectiu: entre la publicació del diccionari Fabra i l’ocupació feixista del país només transcorren, a tot estirar, set anys, i ja sabem que el franquisme va ser l’esclafament de l’ús públic del català. Acabada la Dictadura i restituït l’ús públic del català, l’ideal Fabrià s’ha anat dissolent entre «progressismes», desídies i claudicacions.

Amb tot, l’opció Fabra s’ha de sotmetre a una reflexió: si el codificador pretén de suprimir de la llengua tots els hispanismes de subordinació, per què en va incloure tants al seu diccionari? Perquè al diccionari Fabra hi ha milers d’hispanismes, com els que hem vist a les imatges de més amunt (vegeu els que porten una F al costat). Crec que només hi ha una resposta raonable, si bé deixa interrogants per resoldre: perquè Fabra no coneixia ni de bon tros tots els hispanismes. En temps de Fabra el coneixement de la interferència (i de la llengua en general) era molt més limitat que no és ara. No hi havia els instruments que tenim ara, i el temps en què el Mestre va dur a terme la seva obra és clarament escàs. Un altre element interessant de reflexió és fins a quin punt l’obra de Fabra era percebuda per ell mateix, i ha de ser percebuda per nosaltres, com una obra inacabada, és a dir, que requeria continuïtat. Algunes paraules del filòleg semblen indicar que les coses són així.

Entre les dues opcions contundents indicades hi ha multitud de solucions intermèdies: acceptar una part dels hispanismes i rebutjar-ne una altra. Aquesta opció topa de seguida amb la realitat: quins hispanismes acceptar?, els més antics?, els que són necessaris, els que són útils o pràctics? I amb quin criteri es posa el límit temporal, si es volen salvar els més antics? I qui decideix quins hispanismes són necessaris, útils o pràctics? Perquè no és que l’hispanisme hagi entrat perquè era necessari, sinó que la seva mateixa existència l’ha fet necessari. La interferència ens fa pensar amb l’instrument mental que és la llengua espanyola i no en la nostra, i d’aquí ve la «necessitat» dels hispanismes. Si pensàvem amb la nostra, posseïdora de la seva personalitat, (o amb una altra), tindríem unes altres necessitats.

Les opcions intermèdies són les que han decidit de seguir organismes normatius com la Secció Filològica o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La segona no tan «intermèdia» sinó més aviat més escorada cap a l’admissió «generosa» de la interferència, és a dir cap a la via anglesa. A les imatges següents podeu veure una selecció d’hispanismes inclosos en el DIEC i en el diccionari de l’AVL. Observau també alguns hispanismes no acceptats per la Secció Filològica acollits i promoguts pels lingüistes de TV3 i Catalunya Ràdio (els que porten la indicació EAD a les imatges de més amunt).

Imatge 7

Imatge 8

Imatge 9

Imatge 10

 

Per a acabar cal dir que totes les opcions vistes més amunt són legítimes. Aquí no hi ha «veritats científiques» sinó opcions; opcions personals si es tracta d’usos personals, i opcions polítiques de planificació lingüística si es tracta del control de la llengua pública. En els usos personals cadascú ha d’emprar els mots i formes que vulgui, en ús de la seva llibertat i sota la seva responsabilitat, i ningú no ha de ser blasmat ni insultat per usar els hispanismes que cregui oportuns o que faci servir per desconeixement de la seva condició d’hispanismes. Més complexa és la situació en el cas del control públic de la llengua, fet per institucions dotades d’autoritat, pels ensenyants o pels lingüistes dels mitjans de comunicació. Perquè aquests actors tenen un poder immens per a conduir la llengua, que és patrimoni nacional, en una direcció o en una altra. Si totes les opcions són legítimes, cadascú ha de defensar la seva, amb tota l’energia que cregui oportuna i amb respecte per les opcions divergents. I també hem de pensar que un projecte de deshispanització del català no es pot fer en un tres i no res. Hi ha molts d’hispanismes que no tenen recanvi, perquè la presència de l’hispanisme ha fet innecessària la producció de l’alternativa. Construir una llengua nacional no és només depurar sinó també crear, i sobretot tenir la possibilitat i els mitjans, i prèviament la voluntat, de socialitzar l’alternativa. Cadascú, doncs, que defensi el seu projecte, tenint present els ideals i els condicionants. Però dit tot això, resta en l’aire (aquí no tinc temps per a entrar-hi més a fons) una qüestió fonamental: la representativitat dels actors esmentats. Avui, per exemple, quasi tots els mitjans de comunicació principals estan en mans de correctors o lingüistes que no segueixen la línia Fabra sinó una altra que és manifestament divergent, i que imposen criteris lingüistics d’acord amb la seva ideologia i sensibilitat. Si un dia aquests mitjans estan en mans d’altres persones que hi imposin criteris de llengua nacional (línia Fabra), això serà tan legítim com ho és la situació actual. I aquells a qui això no agradi hauran d’acceptar-ho, com ara els qui defensam un model de llengua nacional ens hem de menjar el català altament interferit que es promou en els mitjans. Com que la selecció dels planificadors no es fa amb mecanismes basats en la democràcia representativa —en llengua això és impossible— cadascú que faci el cap viu i que miri de dur endavant els seus legítims projectes, segons quin cregui que és el millor servei a la llengua.

11 comentaris

Tornem-hi amb el «tuit» i el «tuitar»

En aquest article vull fer algunes remarques a la fitxa del Termcat encapçalada amb l’epígraf «piulada», que complementen diversos articles meus precedents sobre el mateix tema.

En primer lloc vull celebrar que el Termcat rebutgi el terme tuitejar, igual que he fet jo d’ençà que Twitter existeix. El Termcat l’encerta de tot quan afirma que «és una forma dubtosa des del punt de vista lingüístic (utilitzada probablement per calc del castellà tuitear), tenint en compte que en català els verbs transitius amb -ejar solen tenir o bé un sentit d’iteració (bastonejarguspirejar, etc.) o bé el sentit de ‘comportar-se com’ (capitanejartiranejar, etc.), que en cap cas es donen aquí.» Si bé la redacció no és perfecta (molts d’aquests verbs no són transitius, com guspirejar, i capitanejar en l’ús habitual no significa ‘comportar-se com’), la idea és correcta. Els verbs en -ejar que no tenen els valors tradicionals són calcs de l’espanyol. Reconegut això, estaria molt bé que el Termcat donàs prioritat a les formes boicotar, blocar, boxarsabotar, sondar, etc. (en lloc dels hispanismes boicotejar, bloquejar, boxejarsabotejar i sondejar), i als noms corresponents com blocatge o sondatge (en lloc dels hispanismes bloqueig i sondeig). És cert que boicotejar, bloquejar, bombardejar, boxejarescanejar o sabotejar són al DIEC, però també hi són boicotar, blocar o boxar. Incomprensiblement no hi són bombardar o sabotar, que és el que diuen totes les llengües romàniques. Sortosament, el DIEC no recull alguns d’aquests hispanismes, com bombejar (‘bombar’, ‘impulsar un líquid amb una bomba’, tot i que l’admet com a sinònim de bombardar) o el terme informàtic formatejar (només formatar). I pel que fa als noms, el DIEC admet bloqueig i blocatge, sondeig i sondatge amb els significats de l’espanyol, i no admet bombeig (només amb el significat de ‘bombardament’) ni boxeig (només boxa). Crec que en aquest punt el DIEC hauria de ser revisat a fons, tant pel que fa a admissió d’hispanismes com pel que fa a preferències, perquè la situació actual és molt poc coherent. Però tornant al Termcat, si el seu criteri és donar com a terme principal el que té la preferència en el DIEC (bloquejar, sondejar, etc.), llavors no s’entén per què l’organisme terminològic dóna preferència a vacunar o a vacuna quan el DIEC la dóna a vaccinar o vaccí. Les preferències del DIEC es veu que no són seguibles universalment.

Després de donar com a sinònims absoluts piular i tuitar d’una banda, i piulada i tuit de l’altra —i ja està bé així pel que fa a la sinonímia—, el Termcat diu que es descarta la forma original tweet —el missatge és que no s’ha d’usar aquesta forma— i insisteix en les grafies tuit i tuitar. L’argument utilitzat és que aquestes són grafies consolidades i defensades de fa temps pel mateix Termcat, i també les que fa servir la mateixa plataforma Twitter en la versió catalana. No és un argument plausible d’invocar usos implantats o consolidats per a justificar les errors. Les rectificacions d’errors només poden beneficiar la qualitat de la llengua, i negar-se a rectificar és un fre a tot progrés. Recordau quan el Termcat defensava la forma bloc (blog) argumentant que era una forma molt implantada i tenia l’adhesió dels internautes? Aquesta adhesió es va girar com un mitjó tot d’una que la Secció Filològica, rectificant sàviament el Termcat, va codificar la forma blog. I de l’argument que tuit (i tuitar) és la forma que usa la mateixa plataforma Twitter, què en podem dir? Recordau com es va fer la traducció? La va fer una assemblea àmplia i diversa de voluntaris, que prenien les decisions per votació. És interessant d’observar —és públic— com un bon nombre d’aquests traductors votaven a favor de formes que contenien faltes greus de normativa bàsica.

I per què s’ha d’adaptar gràficament l’original tweet si aquesta adaptació està envoltada de problemes fonètics i ens separa de manera contundent de totes les llengües europees d’alfabet llatí, que escriuen tweet? Mantenir el mot intacte no seria res estrany: hi ha molts neologismes d’origen forà que s’escriuen segons la forma original  (whisky, hippy, twist, web, wifi, foi gras, croissant, etc.). I tweet té problemes seriosos per a l’adaptació gràfica. Diu el Termcat encertadament que «les adaptacions de manlleus solen comportar no tan sols canvis ortogràfics sinó també, sovint, canvis fonètics, d’acord amb el sistema de la llengua d’arribada». Doncs aquesta és la qüestió: segons el sistema de la llengua d’arribada, el tweet anglès es pot pronunciar [tuˈit] o, cosa potser més habitual, [ˈtwit], però no [ˈtujt], que no diu ningú, igual que twist no es pronuncia [ˈtujst] o Lluís no es pronuncia [ˈʎujs]; i una cosa escrita en català tuit o tuitar s’ha de pronunciar [ˈtujt] i [tujˈta(ɾ)], amb el mateix diftong de buit i buidar. I no és acceptable de justificar la grafia tuit en l’afirmació que en català mots com buit o cuit admeten les pronunciacions [ˈbujt] i [ˈkujt] i també [ˈbwit] i [ˈkwit], sense afegir-hi res més. No, les segones són pronunciacions valencianes que ara no discutiré, però fora del País Valencià les úniques pronunciacions acceptables són les primeres, i si algú exhibeix les segones, tindrem un castellanisme fonètic monumental.

I sobretot, després del tantes vegades proclamat principi d’universalitat de la terminologia, no s’entén que no es reaccioni davant el fet que totes les llengües de l’entorn escriguin tweet i que es consenti que el català sigui una raresa enmig del concert internacional. Ja veurem quina forma acaba en el DIEC. En qualsevol cas aquí hi ha la meva argumentació, i argumentar i debatre sempre és una avantsala indispensable de les preses de decisions.

 

Altres articles d’aquest blog sobre el mateix tema:

Sobre la traducció catalana de Twitter
En defensa de la forma «tweet»

7 comentaris

Entre la identitat i la universalitat

En el món hi ha dues classes de llengües: d’una banda les que tenen una plenitud funcional a la seva societat, les que són indispensables per a viure-hi, siguin grans llengües mundials o llengües mitjanes, les que, al capdavall podem i solem dir llengües normals; i, d’altra banda hi ha les llengües subordinades, les innecessàries per a qui no vulgui usar-les, i aquelles varietats que fins i tot tenen dificultats perquè la seva existència com a llengua sigui reconeguda.

Una característica de les llengües del segon grup, enfront de les del primer, és la necessitat que tenen d’aprofitar al màxim tots els recursos possibles per a marcar la seva identitat. O, en el cas de les llengües o varietats discutides, per a forçar una identitat que els ve molt justa. Potser és un mecanisme compensatori: davant la dificultat per a construir normalitat hom s’aplica a construir identitat. Aquests recursos poden començar per l’ortografia. Cap parlant de portuguès no trobaria assenyat de representar per u la vocal àtona que s’escriu o, per molt que la pronúncia sigui u, perquè té preferència l’etimologia i la història de la llengua. Per contra, en cors escriuen isula tuscanu, contra la pràctica normal de les llengües romàniques, cosa que els permet de «visibilitzar» distància —car d’entrada poca n’hi ha— respecte de la llengua italiana (isola, toscano). En asturià s’hauria pogut considerar el mot resultao com una forma popular o col·loquial, comuna amb l’espanyol, i optar per la forma més etimològica resultado com a variant formal, però resultao, com a única forma possible, «visibilitza» distància respecte de l’espanyol.

Aquestes reflexions també es poden aplicar a l’escriptura de mots estrangers incorporats (mots de lèxic comú o noms propis), i aquí el català comença a entrar perillosament en el camp de les llengües «no normals». L’adaptació gràfica pot ser una manera de marcar personalitat o, si em permeteu el col·loquialisme, de «marcar paquet». Si comparam el català amb les llengües romàniques més «normals» (francès, italià, romanès, espanyol i portuguès), veurem coses com el fet que el català escriu Tòquio i les altres cinc llengües, Tokyo. Tranquil·lament i sense necessitat de marcar paquet. No propòs de canviar res, evidentment; només invit a una petita reflexió sobre subtilitats que diferencien unes llengües i unes altres. De tota manera, no sempre ens llançam a la piscina, i mentre que discutim si ha de ser Iraq o Irac, Qatar o Catar, encara ningú no s’ha decidit per Bangla Deix, Quènia o Esri Lanca.

En l’adaptació gràfica de manlleus que són noms comuns també sovint som uns avançats. És cert que un cop els manlleus s’han integrat a la llengua de recepció la tendència és a l’adaptació gràfica. Però del grup de les cinc llengües abans esmentades i la nostra, aquesta és la que sol tenir més pressa. En català ja escrivim xou, mot incorporat al DIEC, mentre que les altres cinc llengües encara es mantenen discretament en el show. Sota el guiatge reverit del Termcat, ens vam llançar de cap a la piscina amb el bloc, sortosament rectificat per la Secció Filològica, i ara ens hi hem tornat a llançar amb el tuit, mentre esperam la docta sentència de la suprema autoritat. És clar que altres vegades sabem refrenar els instints adaptadors i encara no hem gosat amb el web, el twist, el whisky, el croissant o el foie gras, que degudament (o indegudament) adaptats serien ueb, tuistuisqui, cruassant i fuagràs. Els qui no es refrenen són els catalans del nord i els occitans, que, com que saben francès, diuen ben tranquil·lament —i alguns orgullosament— fetge gras. Saber francès també pot isolar un grup humà del consens internacional. O saber espanyol, perquè hi ha equivalents meridionals del fetge gras, com això que fan alguns de dir sagnia a una hispànica beguda feta de vi i fruita que en tot el món es diu sangria.

Un fet que mostra de manera prou impactant tot això que dic és el nom de Wikipèdia, que en català es diu i s’escriu Viquipèdia. Observem el comportament de les cinc llengües romàniques «normals»: francès Wikipédia, espanyol Wikipedia, portuguès Wikipédia, italià Wikipedia, romanès Wikipedia. Totes sense tocar per a res ni la w ni la de l’original. I hi podríem afegir la pràctica totalitat de les llengües «normals» europees: l’alemany, el polonès, el danès, l’eslovac, el neerlandès, el suec, el danès, el finès, el txec, etc. I fins i tot llengües «no normals» com el basc, l’occità, el sard, el cors o el gallec. El català havia de marcar paquet. I quines són les llengües que ens acompanyen en la nostra vocació marcadora? Entre algunes altres, l’aragonès (Biquipedia), el gaèlic escocès (Uicipeid), el gaèlic irlandès (Vicipéid), el nahuatl (Huiquipedia) i el llatí, llengua gloriosa però d’ús no gaire normal (Vicipaedia). No solament som del club dels «rarets» sinó que exhibim amb orgull la nostra singularitat.

3 comentaris

El vespre i la nit

El mot vespre corre perill, amenaçat pels seus dos veïns, la tarda i la nit, que podrien acabar engolint-se’l. És un fenomen típic quan en català tenim dos mots i en espanyol només n’hi ha un que cobreix el camp semàntic dels dos mots catalans. Passa amb gran i gros, amb capsa i caixa, amb provar i tastar, etc. I darrerament va fent camí la barbaritat de dir escoltar substituint el mot bàsic sentir. Com més va més se sent, especialment a la capital del país, les deu de la nit, les onze de la nit i fins i tot les nou de la nit, casos en què en espanyol es diu noche. Doncs anem a pams i analitzem com funciona en català i en altres llengües la divisió del dia.

El mot dia té dues accepcions. Una és el dia solar, que és el temps en què la Terra fa una volta sobre el seu eix, és a dir un període de 24 hores. I dins aquest període hi ha dues parts bàsiques, que es diuen dia (estricto sensu) i nit. Aquest dia és la part del dia solar en què el Sol és per damunt l’horitzó, és a dir, quan hi ha claror, i la nit (lato sensu) és el temps en què el Sol és per davall l’horitzó, és a dir, quan no hi ha claror.

Però, a part d’aquesta divisió dual i diguem-ne astronòmica, en el llenguatge corrent el dia complet es divideix en diverses parts bàsiques, que en espanyol i portuguès —els dos bessons iberoromànics, que molt sovint van plegats— són tres i en les altres llengües del nostre entorn són quatre. Aquest és un punt bàsic per a entendre la problemàtica de què ara tractam.

He usat el mot tarda, que quasi segur que és un hispanisme, per la dificultat de trobar un substitut convincent i vehiculable fàcilment. Sembla que la forma medieval era aprés dinar, com en occità; un terme que a l’Edat Moderna fou substituït de diverses maneres. Al Principat i a Eivissa s’hi introduí l’hispanisme tarda (en rigor tarde). Al País Valencià desaparegué vespre, i vesprada, que en principi ha de ser el mateix que vespre, ocupà l’espai semàntic de l’aprés-dinar i de part del vespre, és a dir, el que en espanyol es diu tarde. A Mallorca i Menorca els mots capvespre i horabaixa, que originàriament són el temps de la posta de sol, el crepuscle, ocuparen també l’espai de l’aprés dinar, tot mantenint-se, però, vespre, igual que es manté al Principat. Ara no tenim un mot general per al temps que va del dinar al vespre, i bé que aniria. Una opció seria recuperar aprés dinar, cosa evidentment molt difícil, però que permetria d’arraconar l’hispanisme tarda i de recuperar per a vespradacapvespre i horabaixa la seva valor original. Pensem que la vesprada hauria de ser el vespre considerat en la seva durada (passar una bona vesprada en companyia dels amics). Comparau vespre-vesprada amb els equivalents francès i italià soir-soirée i sera-serata. I comparau amb dia-diada, francès jour-journée, italià giorno-giornata.

Deixant a part el mot tarda, la interferència de l’espanyol ha produït, o produeix, dos efectes: la disminució de l’ús i del camp semàntic del mot vespre i l’adaptació del sistema de salutacions català al sistema de salutacions espanyol. El vespre, més o menys igual que els seus equivalents europeus, és la part del dia que va de la posta de sol fins al moment d’anar a dormir. No hi ha una hora concreta que indiqui la fi d’aquesta part del dia. En els temps en què s’han format els mots que designen les parts del dia els rellotges tenien molt poca importància, si n’hi havia, i són els moviments del sol (sortida, posta, presència de la fosca) i les accions diàries bàsiques (aixecar-se, dinar, sopar i anar a dormir) allò que fa de frontera entre les parts del dia. També han canviat els costums: abans la gent anava a dormir molt més prest que ara. Per això abans el vespre s’acabava també més prest que ara. Ara podem parlar de les dotze del vespre sense cap problema. Per això consideram un error majúscul el criteri fixat pels lingüistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, segons els quals el vespre s’acaba a les deu. Fins i tot s’autoritza expressament de dir les deu de la nit. I al marge d’aquests criteris sentim cada dia expressions com les nou de la nit (pura còpia de las nueve de la noche). No existint en espanyol un mot equivalent a vespre, l’espai d’aquest se’l reparteixen la tarde i la noche, i això pressiona els catalans a ajustar la semàntica de tarda i nit als corresponents espanyols. Fins i tot ha aparegut —ho sentim sovint en boca dels meteoròlegs de TV3— l’estrany compost tarda-vespre, que en català no té gens de trellat i que és còpia de tarde-noche, que és, en tot cas, una manera espanyola de dir vespre. Naturalment, no ha de ser cap problema d’emprar el mot nit per a designar esdeveniments que tenen lloc durant la vigília de dies assenyalats, encara que aquests esdeveniments es produeixin durant el vespre: la nit de Nadal, la nit de Cap d’Any, la Nit de Santa Llúcia, la Nit de la Cultura, etc. Ja hem dit que nit té un ús més ampli i un de més estricte. En tot cas, considerant que en la parella vespre/nit el primer mot és el que retrocedeix, és aquest que cal reforçar.

I ara passem a tractar de les salutacions. A la major part del país s’ha imposat un sistema que és una còpia del sistema espanyol, allunyat del sistema de les llengües europees i incompatible amb la nostra divisió del dia en quatre parts. Aquest sistema espanyol de tres elements —buenos días, buenas tardes i buenas noches— correspon a les tres parts del dia que té l’espanyol. La còpia és bon dia, bona tarda (adaptació moderna del bones tardes anterior) i bona nit, amb tres salutacions que, com en espanyol, tant són d’arribada com de comiat. En canvi el sistema més general a Europa, coherent amb les quatre parts del dia, tant si hi ha una forma per al matí (good morning) i una altra per a la tarda (good afternoon), com si, cosa més habitual, s’utilitza el bon dia fins al vespre (francès bonjour, italià buongiorno, alemany Guten Tag), durant el vespre, i fins a l’hora del comiat, sempre es diferencia la fórmula d’entrada (francès bonsoir, italià buonasera, anglès good evening, alemany Guten Abend) i una altra per al comiat (francès bonne nuit, italià buona notte, anglès good night, alemany Gute Nacht). A Mallorca la distinció entre bon vespre (arribada) i bona nit (comiat) és escrupolosament servada per tota la població, i, com ocorre amb totes les llengües europees (menys els bessons espanyol i portuguès, és clar), el bon vespre es diu en arribar, sigui quina sigui l’hora de l’arribada. Encara que siguin les tres de la matinada, com pot passar en circumstàncies excepcionals. Per contra, els mitjans de comunicació de Barcelona (ràdio i televisió) utilitzen i difonen un sistema absurd que no encaixa de cap manera en la divisió catalana del dia, perquè és còpia de l’espanyol. El bona tarda s’allarga fins a les nou del vespre (encara que a l’hivern faci hores que és ben fosc), i a partir d’aquesta hora ja entren amb un bona nit, que a alguns ens fa l’efecte que se’n van a dormir. Aquest ús hauria de ser revisat sense excusa. Caldria suprimir el bona tarda i dir bon dia fins que es fa fosc, com és tradicional en català, i observar la distinció bon vespre (arribada, a partir del moment que fosqueja) i bona nit (només comiat).

 

6 comentaris

Sobre la fam, la gana i la talent

Avui dos dels nostres presos polítics han començat el que es diu una vaga de fam. Abans que res, la nostra solidaritat amb ells. En espanyol i portuguès es diu huelga de hambre i greve de fome, mentre que en francès i italià es diu grève de la faim i sciopero della fame, amb article. Considerant que aquest tipus de vagues és cosa moderna, podem suposar que sense la interferència de l’espanyol la cosa més probable és que en català seguíssim les dues llengües romàniques centrals i diguéssim vaga de la fam, però això no es pot assegurar taxativament.

Els diccionaris diuen que fam és ganes intenses de menjar. Si no són intenses, és a dir, si són suportables, més que fam és gana o talent. És el que passa quan fa algunes hores que no hem menjat res. Però al Principat sembla que fam és un mot que ha sofert inanició i és menjat per la gana. En el món hi ha gent que passa gana, o que es mor de gana, sentim a dir a catalans del Principat. Els altres catalans diem passar fam i morir-se de fam. Si la gana és, com diuen els diccionaris «apetit, desig de menjar», però, com hem dit, no un desig intens, sembla més lògic que algú es mori de fam que es mori de gana. Ras i curt, que després de tres o quatre hores sense menjar no es mor ningú. Els valencians van a la inversa del Principat: ara es diu exclusivament fam, tant si hom té un poquet de fam (altres dirien gana) com si té molta fam. Però diversos testimonis observen que la distinció entre fam i gana era normal al País Valencià mig segle llarg enrere. La distinció s’hauria pogut perdre per imitació de l’espanyol, en què hambre ha deixat gana en una situació de feblesa. A Mallorca, el mot gana sembla que és força modern: en el temps de la meva infantesa tothom deia tenir talent i no tenir gana. I encara hi ha gent que ho diu, però talent és un d’aquests mots en procés ràpid de desaparició. En el temps referit de la meva infantesa, entre cert tipus de gent tenir gana ja sonava més refinat que tenir talent. Tenc talent és la frase que jo de petit deia reiteradament a mon pare o a ma mare quan aquests em duien a passejar per Palma, sobretot si la passejada era llarga i un poc enfora del dinar. Una frase que podia esdevenir un enèrgic crit reivindicatiu quan passàvem per davant una pastisseria. Talent desapareix del parlar de les Illes, com temps enrere va desaparèixer del territori continental. Perquè talent és un mot català clàssic. Segons l’Alcover-Moll, encara es pot sentir a l’Empordà, a Vic, al Pla de Bages, a la Ribagorça, al Pallars, a l’Urgell, a la Conca de Barberà i al Camp de Tarragona. És usat pels escriptors clàssics de tots els llocs i és rebutjat a les Regles d’esquivar vocables (on es condemna «talent per appetit o fam»), cosa que indica que era un mot ben viu i de cap manera rebutjable. Talent ha generat una rica fraseologia: acabar el pa abans que la talent, fer el desmenjat amb talent (expressió que es diu a Mallorca quan un fingeix no desitjar una cosa que realment desitja), tenir més talent que un ganivet nou, qui té talent tot li sembla pa o val més talent que pa de forment (quan hom té molta talent no mira detalls d’allò que menja).

La història del mot talent és ben curiosa. El significat original és el nom d’una moneda romana: llatí talentum, del grec τάλαντον (pronunciau tálanton), que significava ‘plat de la balança’ i també ‘pes’.  Comparau-ho amb el mot peso, moneda que s’usa en alguns països americans. El pes d’una cosa com el seu valor. Va ser la paràbola dels talents, de l’evangeli de Mateu, la culpable de l’evolució semàntica del mot. En aquesta paràbola Jesús explica que un home que havia de fer un llarg viatge deixa una quantitat de monedes a tres dels seus servents. A un li dóna cinc talents, a un altre, dos, i a un altre, un talent. Quan l’home torna, demana explicacions de com els tres servents han administrat els talents que havien rebut. Els dos primers van investir el petit capital en negocis i aconseguiren de doblar-lo. El tercer, per por de perdre el seu talent, o per peresa, el va guardar ben amagat i, evidentment, no el va multiplicar. A la vista d’això, el senyor elogia els servents que han prosperat, mentre que renya el temorenc o mandrós que va amagar el sol talent que tenia, li’l pren, el dóna al que en va aconseguir deu i el fa fora de les seves terres. Els talents donats pel senyor als seus criats són el símbol dels dons que Déu dóna als homes, els quals els han de ben administrar i millorar. A partir de la paràbola el mot talent passà a significar voluntat, desig, predisposició d’ànim i capacitat i dots intel·lectuals rellevants. Del desig, en general, també passà a significar «desig de menjar», tot canviant el gènere de masculí a femení per influència de fam.

Pel que fa a gana —amb el significat de ‘desig’ en general—, aquest és un mot voltat de misteri. El mateix Coromines, en el Diccionario crítico etimològico castellano e hispánico, després de dir que gana és un mot a penes usat en temps antics (només en pot aportar dos exemples del segle XV, els mateixos que aporta l’Alcover-Moll), afirma que «no puede descartarse del todo que sea vocablo importado de este idioma [l’espanyol] en fecha temprana». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana rectifica la seva afirmació anterior i defensa la genuïnitat del mot, malgrat que els exemples antics són francament escassos, i malgrat la relació estreta que hi ha entre els mots espanyols gana i ganar, no aplicable al català, en què per al segon tenim guanyar, d’etimologia diferent. Creiem que el tema resta obert, i també que caldria un estudi aprofundit sobre les formes singular i plural (tenir gana/ganes de fer quelcom). Quant a gana com a ‘desig de menjar’, sembla que és un ús modern («En l’evolució moderna el sentit capital ha esdevingut ‘apetit de menjar’», Coromines DECLC, s.v. gana), i també resta oberta la qüestió de si això és evolució interna o seguiment de l’espanyol. Avui en espanyol no es diu gaire tener gana. Hambre ha eixamplat considerablement el seu significat tot fagocitant gana. Comparau l’evolució de la parella escuchar/oir. Però gana existeix en aquell idioma. El diccionari de María Moliner li dóna el significat de «Apetito, *hambre, ganas de comer», i posa un exemple que ens és molt pròxim: «Si no tienes gana todavía, comeremos más tarde».

15 comentaris

El meu pare

Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, fill d’un pagès assalariat, es barallà amb la vida per a sobreviure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que la truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb un parent que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en els pocs anys que va anar a escola. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Als dos anys va tornar repatriat. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté d’arribar a fer un petit patrimoni. Quan les coses li anaven bé, al voltant dels cinquanta anys, una malaltia el deixà tetraplègic, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Així fins que es va morir, a 84 anys. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de l’adolescència sempre m’encoratjà a estudiar. Cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, en homenatge.

8 comentaris

Castellà o espanyol?

Jo tinc el costum de dir espanyol a la llengua dels nostres veïns de ponent, i sovint sovint, a Twitter, alguns dels meus seguidors m’interpel·len: «espanyol o castellà?». Per a estalviar-me de donar cada vegada la mateixa resposta faré aquí un articlet i l’enllaçaré cada vegada que algú em demani clarícies. Aquest text no és per a dir a ningú què ha de dir, perquè cadascú diu el que vol. És una justificació del que faig jo. Naturalment, qui hi estigui d’acord, bé, i qui no hi estigui, tan amics com abans.

Jo dic espanyol a aquella llengua en primer lloc per una raó molt simple: perquè pràcticament a tot el món li diuen espanyol, i, com he proclamat moltíssimes vegades, m’agrada seguir les solucions lingüístiques que segueixen les llengües europees. Alguns em diuen que el català també és una llengua espanyola, cosa que és certa si classificam les llengües segons criteris de fronteres estatals. Amb aquest criteri el català és una llengua tan espanyola, com francesa, com italiana com andorrana. I l’occità seria una llengua tan francesa com espanyola. Però aquest criteri classificatori no em sembla gaire engrescador, entre altres raons perquè és artificial —tant com els Estats implicats— i contingent: les fronteres d’aquests Estats poden canviar en qualsevol moment. M’estim més cenyir-me a la classificació que vaig aprendre en els meus estudis: hi ha llengües romàniques, germàniques, eslaves, fino-úgrigues, etc. Aquesta és una classificació més científica i veritablement inalterable.

És evident que darrere els dos noms, castellà i espanyol, hi ha idees i postures polítiques. En el nostre país, darrere castellà hi ha —a part d’una simple tradició i inèrcia— els qui desitgen un Estat espanyol que integri diverses comunitats lingüístiques, i aquest projecte és comprensiblement contradictori amb el nom d’espanyol. Aquests són els que sempre ens diuen que no hi ha el britànic o el suís. Darrere espanyol —en el nostre país, dic, i a part d’una minoria d’ultranacionalistes espanyols— sol haver-hi l’independentisme, o una part. Per pura lògica, l’independentista típic no se sent espanyol; altrament no seria independentista. I si l’independentista vol sortir d’Espanya, un cop assolida la fita, el nou país ja no serà Espanya, i la nostra ja no serà una llengua espanyola. No hi ha cap problema llavors a dir-ne espanyol, com diuen pràcticament a tot el món. O de dir-ho a l’avançada, com a afirmació de la voluntat d’emancipació.

Això és en el nostre país. En el país veí les coses són diferents. És cert que allà hi ha una part de la gent —poca, en realitat— que també desitja un Estat que ens integri en un règim d’igualtat, i vist d’aquesta perspectiva el nom castellà també hi encaixa, més que espanyol. Però el fons ideològic dominant en el país veí és un altre, i aquest fons ideològic vol fer un ús dels dos termes, castellà i espanyol, però per a funcions diferents: espanyol com a llengua «pròpia de tots els espanyols», davant els mateixos espanyols i davant el món, i castellà com «una de les llengües espanyoles», segons la fórmula constitucional. I això és una emanació terminològica del muntatge fet el 1978, consistent en una subordinació de «les altres llengües espanyoles» a la lengua común o lengua nacional. En aquest muntatge, espanyol s’oposa a francès, anglès, alemany, etc.; i castellà s’oposa a català, gallec, valencià (ai las), etc., i no volen que sortim d’aquest joc d’oposicions. De fet, ho han aconseguit: molts dels qui normalment diuen castellà, per oposició a català, després amollen que el seu veí alemany parla molt bé l’«espanyol». L’Estat i els seus instruments, com la Real Academia, han promogut amb afany el nom espanyol per a la primera de les dues funcions indicades abans. La dita acadèmia fa diccionaris i gramàtiques de la lengua española, i l’Estat, malgrat el nom constitucional de castellà, no ha acceptat en els usos oficials de la Unió Europea altra cosa que la denominació d’espanyol o llengua espanyola. I jo a aquest joc no hi jugaré mai. Tampoc no m’esforçaré a combatre’l, perquè les meves prioritats són unes altres, més centrades en la mateixa llengua catalana i la comunitat que la parla.

I una darrera idea per a acabar. Darrera i importantíssima. Observem que en el món es diu espanyol en tots aquells països i territoris que no tenen aquesta llengua com a pròpia. I es diu castellà (al costat d’espanyol; ara això és igual) només en aquells territoris que la tenen com a pròpia. Acceptarem que l’espanyol és una llengua pròpia del nostre país? Potser aquí hi ha el quid de la qüestió. Tenim una tradició molt arrelada —i difícil, doncs, de canviar— de dir castellà. Encara no ha sortit cap diccionari espanyol-català, per exemple. Però els qui volem l’emancipació nacional d’aquest país, hauríem de començar a pensar si aquesta tradició no ha arribat ja l’hora de canviar-la.

5 comentaris

Sant Narcís

Avui és Sant Narcís, patró de Girona, ciutat de la qual va ser bisbe, allà en el segle III o IV, segons diu la tradició. Però la major part d’estudiosos creu que aquest sant no va existir i que és fruit del desdoblament d’un altre sant, sant Narcís de Jerusalem, que va ser bisbe d’aquesta ciutat en el segle II. Els dos sants, el real i el fictici, tenen la seva festa el mateix dia, el 29 d’octubre. Segons alguns, la confusió parteix d’un martirologi escrit per l’abat Adó, bisbe de Viena del Delfinat, al final del segle IX. Aquest senyor hauria interpretat Narcissus, episcopus Iher com a Narcís, bisbe de Girona (ierundensis) en lloc de Narcís, bisbe de Jerusalem. Mirau si basta poc per a crear un sant. En el segle X trobaren un cos incorrupte que atribuïren al nostre sant. I a partir d’aquí comença la devoció de sant Narcís de Girona, documentada en el segle XI. Una butlla del papa Silvestre II i un sermó de l’abat Oliba fan referència al sant. Sobre el lloc de naixement del suposat sant hi ha infinitat de teories: la que diu que va néixer a Girona (idea no documentada abans del segle XVI) i altres que diuen que va néixer a ciutats que avui són de Suècia, Portugal, Alemanya o Suïssa.

A partir del martirologi d’Adó s’anà formant una llegenda que té la seva gràcia. Segons aquesta llegenda, Narcís era nascut a Girona i fill de Lluci i Serena. Fugint de les persecucions va anar a terres germàniques amb el seu diaca (ajudant) Feliu, un altre sant inexistent que no s’ha de confondre amb un altre gironí il·lustre, aquest real, sant Feliu màrtir (vegeu el capítol «Sant Feliu», 1r d’agost). A Augsburg, cercant un lloc on hostatjar-se, va trucar a la porta d’una dona de nom Afra, que va ser una prostituta. I en lloc de fer les coses que se solen fer a la casa d’una prostituta, Narcís es va posar a parlar amb ella i amb altres dones de la casa, i tant de temps va parlar i tan bé que va convertir totes aquelles dones al cristianisme. Diu una llegenda que hi ajudà un miracle del sant: a la casa s’acabà l’oli dels llums, i Narcís els beneí i de cop aparegueren plens d’oli. Després de la seva conversió, Afra va convertir molta gent al cristianisme, i les autoritats romanes es van enutjar tant que la van fer cremar viva. Així Afra es va convertir en santa Afra d’Augsburg. Després d’uns quants anys d’estar per Augsburg, Narcís i el seu inseparable diaca Feliu tornaren a Girona, on Narcís fou bisbe. Fins que tots dos van ser martiritzats. També diu la tradició que quan Afra va ser martiritzada Narcís era a Alemanya per a fer-li una visita. El bisbe gironí enterrà les seves restes i en dugué un osset a Girona, que fou una relíquia preuadíssima. Diuen que és al santuari de Santa Afra, al municipi de Sant Gregori (el Gironès). La tradició també diu que Narcís i Feliu foren enterrats a l’església de Sant Feliu de Girona, la que hi havia en aquell moment.

El fet és que a partir del segle XI la fama de Narcís cresqué enormement, fins al punt que arribà a substituir sant Feliu com a patró de Girona. En el segle XII es creà la confraria de Sant Narcís, que va promoure la construcció d’un nou sepulcre per al sant el 1307. En el segle XVIII es construí l’actual capella de Sant Narcís, dins la mateixa església, amb un nou sepulcre que fou profanat durant la guerra civil. Al sant gironí li atribueixen un miracle sonat: el miracle de les mosques. Corria l’any 1285 quan les tropes del rei francès Felip l’Ardit, en guerra contra les catalanes de Pere el Gran, assetjaren Girona i entraren a la ciutat. Anaren a l’església de Sant Feliu i profanaren el sepulcre de sant Narcís trencant-lo a cops de mall i tallant un braç del sant. En això començaren a sortir mosques del sepulcre, milers i milers de mosques, que es llançaren sobre els francesos i els inflaren de picades, sense tocar per a res cap català. Bernat Desclot, a la seva crònica, diu que aquelles mosques eren tan grosses com a glans, i es ficaven pel nas i pel cul dels cavalls, que queien morts. Una plaga més grossa que la que Déu envià al faraó d’Egipte. Els francesos van fugir espantats, però les patriòtiques mosques deixaren un balanç de 20.000 soldats morts i 4.000 cavalls. Sant Narcís havia creat un exèrcit de màxima eficiència que ja hauria anat bé que hagués reaparegut, per exemple, en diades com el primer d’octubre del 2017.

A Girona hi ha una casa on, segons la tradició, va viure sant Narcís. És a un carrer que té el nom ben significatiu de carrer de les Mosques. A una de les finestres hi ha la petjada de sant Narcís, i diu la llegenda urbana que un dia que perseguien el sant, aquest va fugir per la finestra deixant una empremta del peu a l’enrevés. Així els perseguidors pensaren que havia entrat a la casa i no que n’havia sortit. Bé el cercaren allà dins però, naturalment, no l’hi trobaren.

La confraria de Sant Feliu, abans esmentada, tenia un camp de pomeres, que feien unes pomes esplèndides que ningú no gosava tocar, de sagrades que eren. Quan la confraria captava almoines donava en canvi una poma. El dia del sant es posaven pomes damunt l’altar durant l’ofici religiós i després les repartien entre els fidels. Aquelles pomes tenien una virtut màgica: quan el nivell del riu pujava i amenaçava la ciutat, la gent llançava una poma al riu, que —deien— feia baixar el nivell de l’aigua. Era una reminiscència de la pràctica de cultures antigues de llançar animals o fins i tot persones, a manera de sacrifici, per a calmar la fúria dels rius.

Però l’il·lustre sant de Girona està estretament lligat a les mosques. Així com les va fer sortir a perseguir francesos, també les fa desaparèixer cada any quan arriba el seu dia. Al voltant d’aquest dia sol venir la fredorada de sant Narcís, que elimina els desagradables insectes. Però encara en romanen algunes, que són enormement insistents i fastiguejants. D’aquí surt el refrany per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Diguem ara qualque cosa sobre el nom Narcís. És un nom grec, Νάρκισσος (Nárkissos), que passà al llatí amb la forma Narcissus. Correspon a un personatge de la mitologia grega, que apareix a Les metamorfosis d’Ovidi, i a una flor. No se sap l’etimologia del nom, ni si la flor agafa el nom del personatge mitològic ni si és a l’enrevés. El personatge mitològic, Narcís, era un jove caçador de Tèspies, d’una bellesa extraordinària, fill del déu riu Cefis i de la nimfa Liríope. L’home era tan orgullós i presumptuós que menyspreava totes les dones i homes que s’enamoraven de la seva bellesa, fins al punt que alguns arribaven al suïcidi. Una de les qui s’enamoraren d’ell fou Eco, una nimfa que s’havia dedicat a distreure amb llargues converses Hera, l’esposa de Zeus, mentre aquest es divertia amb altres nimfes. Hera va descobrir el joc i va castigar Eco fent-li perdre la capacitat de parlar i només permetent-li de repetir allò que altres deien. Aquest és l’origen del significat del mot eco.  Doncs Eco es va enamorar follament de Narcís, però aquest la rebutjà, i la nimfa es va consumir de pena. Nèmesi, la deessa de la venjança, va voler castigar Narcís i per a això el va fer anar a un estany, i Narcís, quan veié la seva cara reflectida a l’aigua, restà profundament enamorat d’ell mateix, i veient que aquell amor no podia ser correspost va perdre les ganes de viure i es va suïcidar. En alguna versió es va convertir en una flor dorada i blanca, és a dir, un narcís. Aquest mite va originar, en el segle XIX, el mot narcisisme, que és l’admiració excessiva i malaltissa cap a un mateix.

 

1 comentari

Pàgina següent »