El nom i la cosa

Molts de valencians de bona fe van pensar que dir valencià a la llengua (a la legislació i a en el quefer de la cosa pública) no seria cap problema; que amb la recuperació de l’ús de la llengua ja quedaria clara la seva unitat. Els fets mostren que anaven errats. El nom d’un idioma és un element crucial per a la percepció que una societat pugui tenir d’aquest idioma. La utilització del terme valencià a la legislació, els mitjans de comunicació, l’escola, etc. ha portat a l’ocultació i la tabuïtzació (valgui la parauleta) de la denominació català. I ha portat a una situació en què és possible el més gran dels obscurantismes. Ahir la vicepresidenta del govern espanyol va declarar solemnement que els valencians tindrien traductors de valencià i que el valencià seria reconegut com a tal a la Unió Europea. Acte seguit un socialista principatí va córrer a afirmar que la senyora es referia al català, però com que a València el català es diu valencià... I així cada dia. Llavors resulta que després de vint anys de “normalització lingüística” el 64,5 per cent dels valencians creuen que valencià i català són llengües diferents (CIS dixit). Més greu encara: pensen que són llengües diferents el 59,5 dels qui escriuen en català i l’usen a la feina. La percepció de la singularitat d’una llengua es fa més per elements exteriors al sistema (la denominació de l’idioma o l’ortografia) que pel sistema lingüístic mateix. Però aquí, que no ens assabentam de res, continuarem repetint allò de “no importa com la llengua es denomini, l’important és...”