Cara i creu del Consell d'Europa
(26/09/2005)
La cara és que la institució recomana d’arbitrar mesures que augmentin la competència del català en els funcionaris, especialment els de l’administració de justícia, i advoca per la política d’immersió lingüística en el sistema educatiu del País Valencià i de les Illes Balears. Ni el govern espanyol ni els governs lingüicides valencià i balear en faran el més mínim cas –el govern balear ja ho ha dit clarament–, però és molt important que una insitució del pes del Consell d'Europa digui aquestes coses.
De la creu destacaria dues coses: una que el dictamen considera l'Estat espanyol com un àngel custodi en la política de protecció de les llengües "regionals i minoritàries". Aquí la cosa de fons és la següent: les institucions europees actuals són una emanació dels Estats que conformen Europa, entre els quals els que més pesen són els Estats nacionalistes arrasapobles del s XIX. I aquests Estats, en funció dels seus interessos, han distribuït les llengües del continent en dos sacs: el de les llengües nacionals, beneficiàries de les seves polítiques de la llengua nacional; i les altres, les que l'Estat-nació jacobí va condemnar primer a l'extinció i ara tolera mentre romanguin en la indigència. A aquestes llengües els han posat l'etiqueta de llengües "regionals" i "minoritàries". I com a tals només poden aspirar a les engrunes de pa que cauen als cans a la taula dels amos, quan aquests volen deixar-les caure. Per això, com que el català ha aconseguit arribar a alguna tallada de carn, els "experts" del Consell d'Europa consideren que la política lingüística a Espanya és una meravella. L’error també és a la nostra banda. Del moment que acceptam que el català és una llengua regional o minoritària hem begut oli, perquè hem acceptat l'estatus de llengua mereixedora d'almoines compassives. No, no i no. En cap circumstància ni en nom de cap estratègia es pot acceptar que el català sigui considerada una llengua regional o minoritària. El català és una llengua nacional, amb els seus drets com a tal disminuïts o segrestats. Només reivindicant aquests drets i rebutjant que ens encabeixin en el sac dels desgraciats presumptament congènits, per molta solidaritat que aquests ens mereixin, podrem aspirar a una cosa que vagi més enllà de les almoines.
Hi ha, a més, una altra creu que no podem deixar passar per malla: el report segrega el valencià de la llengua catalana. El que diu sobre el valencià és allò que diu el blaverisme pur i dur (In the context of the overthrow of the Arab domination, in the XIIIth century, James I of Aragon annexed the Kingdom of Valencia to the enlarged Kingdom of Aragon, comprising also Catalonia and the Balearic Islands. The Kingdom of Valencia nevertheless kept its own language, which was named Valencian. At the end of the XV century, writers such as Joan Esteve and Jeronimo [sic] Amiguet statet that Valencian was the native language of Valencia). En tot moment el valencià és considerat una llengua diferent de qualsevol altra de l’Estat –tot i que es constaten les “semblances” amb el català– i és tractat sempre dins un apartat propi. El govern lingüicida valencià ja ha corregut a proclamar que la institució europea els dóna la raó. Crec que, a part d’investigar què ha passat aquí, és urgent que les universitats catalanes, l’Institut Joan Lluís Vives i l’Institut d’Estudis Catalans s’adrecin al Consell d’Europa exigint una rectificació immediata en aquest punt.
Efectivament. Ara falta que el govern del Sr. Zapatero, igual com ha fet amb la unitat del català a nivell de biblioteques, actui per fer que les institucions europees s'hi adaptin. I també esperem que, per exemple, algun eurodiputat d'ERC faci alguna cosa al respecte.