Signes d'identificació

Avui a Roma s'ha escenificat un cop més una de les paradoxes més impactants que es posen per davant els nostres ulls: el més declarat enemic i màxim esclafador de les aspiracions de Catalunya és precisament l'Estat que diu que és el nostre, com a mínim el que ens cobra els imposts. El lleteret –així diuen en el meu poble als qui van per la vida creient-se superiors als altres– del president de la federació espanyola de patinatge ha mostrat xulescament el passaport que els catalans duen damunt, amb un gest de voler mostrar qui els mana i domina. No ha dit, però, d'on ve aquest passaport en el cas dels catalans; no ha dit que ve de l'ocupació militar de 1707-1715 que passà el país a sang i foc. El que em sap greu és que el president de la federació catalana ha parlat en espanyol a l'acte d'avui. No hi havia cap altra llengua oficial en aquesta reunió? La llengua és un identificador nacional més potent encara que un document administratiu. No veu el senyor Basiana que parlant en espanyol donava la raó al lleteret del passaport? Si volem defensar davant el món unes aspiracions nacionals hem de començar per identificar-nos correctament: si no es pot parlar en català, hi ha altres llengües (ja que, de moment, no tenim passaport).

Respostes: 2 comentaris

L'assumpte del passaport i del carnet és molt bo d'arreglar: els catalans començam a fer-nos el nostre carnet i el nostre passaport (que, naturalment, de totd'una "no valdran"). La qüestió és que, quan ens demanaran -què diu el teu carnet? ja els podrem enflocar pels morros el carnet català. -Català de Mallorca (o de Menorca, o de València, o de Tarragona) diu el meu carnet. Llegeix això si no ho creus!
L'assumpte de catalans que fan servir l'espanyol a l'hora de comunicar-se amb el món és un assumpte pendent d'arreglar. Demostra l'esclavitud psicològica que pateixen molts de catalans (fins i tot catalans que volen ser catalanistes) de cap a Espanya. Ben igual com els catalans del nord que, en sortir de l'estat francès, es continuen expressant en francès. Això demostra l'esclavitud mental que pateixen respecte de França. Com si l'espanyol i el francès fossin els idiomes naturals de tota la Terra. Això no treu cap enlloc i crec que és un mal que només es guareix dues o tres generacions després de l'emancipació nacional. Això sempre i quan el nou estat nacional sigui, com cal esperar, un estat indigenista, cosa que sol ocórrer però no sempre: reparau com, amb la creació de l'estat irlandès, encara no n'hi ha hagut prou per restablir la irlanditat de la Irlanda del Sud, oficialment emancipada.
I és que la colonització és un corc que fa malbé tots, absolutament tots els aspectes de la vida de l'individu i de la col·lectivitat colonitzada. És com allò que passava la primeria que emetia la TV3: hi havia ben molts de catalanoparlants (a Mallorca però també a la Catalunya Central) a qui no passava per les orelles sentir un indi americà parlant en català. O sentir-hi En J.R., aquell capitalista de la sèrie Dallas. Reparau com això és una deficiència que tot just ara, passats vint anys d'emissions televisives en català, comença a superar el poble català.
Bé, vénc a dir que el ridícul dels catalans que parlen en públic a l'estranger en espanyol o en francès, en lloc de parlar-hi en català acompanyats d'un intèrpret o en anglès, parteix d'allà mateix: d'aquell esbiaixament mental que ens inculca la colonització i que ens arriba a fer-nos imaginar que Jesús deia "amaros los unos a los otros", o que En Napoleó deia "la mejor defensa és un ataque" o que els anglesos diuen "el tiempo és oro". És com allò de "good morning vol dir buenos dias".
Emprenya. Indigna. Fa peguera. Però alerta: la culpa no la té el colonitzat. La té el colonitzador. I una cosa: no perdem de vista que el mal té remei. Per ventura molt a la llarga. Però té remei.
Per paga si els nostres dirigents públics tinguessin una miqueta -només una miqueta- d'imaginació i de feineria i es dignassin a fer feina per allò que cobren, podrien accelerar ben molt el procés: imagianu-vos, només per posar un exemple ben senzill, que el tripartit, que es diu catalanista, i el Barça d'En Laporta, que també s'hi declara, arribassin a un acord i aconseguissin fer parlar en públic en català un crac del futbol com N'Etoo o En Ronaldinho. Això dins el jovent faria una parlera en català que seria de veure. La brunete forastera faria flamada. Tallaria claus. Flastomaria a les totes. S'estiraria els cabells. Pegaria sucots per les parets. L'estatut passaria a segon terme dins el seu repertori de maldecaps devora el veure un crac parlant en català i un intèrpret traduint-lo a l'espanyol per a la premsa madrilenya.
Què punyetes esperen a posar fil a l'agulla en qualque petit acte simbólic però efectiu? Només així començarem a trencar amb l'esclavitud psicològica que tres-cents anys de colonialisme per força ens havien d'inculcr.
Jordi Caldentey

Ho ha dit Jordi Caldentey (03/12/2005)

La llibreria Les Voltes de Girona emet carnets de Nacionalitat Catalana.
Costen 6 euros. Multiplicat per deu milions, seixanta milionets d'euros. Hi deu haver qualque forma més raonable de fer-ho, vull creure.

http://igac.org/_nou/lesvoltes/

Ho ha dit Jaume Lafont (05/12/2005)