Més sobre fraseologia popular

I tornant al tema de la darrera nota –la utilització del nom de les venedores de plaer per a unes certes funcions expressives–, la cosa encara donaria per a bastant més. Quines coses té la llengua! La paraula puta, ben lluny del seu significat original, ha arribar a adquirir la funció d'un potent element gramatical emfasitzador. No és igual què fas? i què putes fas?, car la segona interrogació conté una bona dosi de curiositat, d'estranyesa o, fins i tot, de reprovació. Quan es diu on putes ho has posat? es vol fer patent un alt nivell d'intriga i de ganes de saber la resposta. I les fórmules sí putes i no putes corresponen a respostes ben diferents del simple sí o no. A la Mallorca profunda sí putes (i el seu contrari negatiu) és l'equivalent col·loquial i directe de l'espanyol sí, por supuesto –que tanta gent no sap traduir–, del francès oui, bien sur o de l'anglès yes, of course, tots tres en versió educada. Tot un món de matisos i de possibilitats al voltant d'una paraula que s'ha incrustat en les entranyes de la llengua popular tant com en la societat s'incrustà la tirada cap al comerç que propiciaven les designades amb el mot.

Qualcú deu pensar que aquests usos idiomàtics van desapareixent per la introducció de la denominada 'correcció política' en el parlar. No ho crec. Més aviat diria que totes les expressions referides fins ara en aquest post i el precedent es troben en retirada entre els joves perquè no són usuals en espanyol. La història de sempre. Però aquelles que mantenen la vigència en la llengua veïna són també ben vives en el català dels joves, com la forastera i nova expressió de puta mare, curiós substitut de qualsevol adjectiu o adverbi de càrrega positiva, o el més clàssic i prodigat dels insults, fill de puta, tot i que alguna versió autòctona i superlativa com fillol d'una gran puta sembla que va cap a l'oblit.

En fi, era per a fer un poc de literatura en aquesta jornada assenyalada de reflexió.