L'espoliació de l'ortografia
L'Ajuntament de Salamanca ha canviat el nom d'un carrer: de Gibraltar ha passat ni més ni menys que a El expolio. Naturalment, els primers ofesos són els salamanquesos, però el ridícul que el seu govern municipal els fa fer ja serà esmenat amb algun canvi de majories en unes pròximes eleccions. El que serà més mal d'esmenar és el més petit i inadvertit "ridícul" que la Real Academia Española de la Lengua fa fer als usuaris de l'idioma de Nebrija amb aquesta estranya grafia de la paraula. Perquè escriure expolio, quan haurien d'escriure espolio, és un error de solemnitat. El seu diccionari pretén que el mot ve del llatí exspolium, i aquest d'exspoliare, però tots els grans diccionaris de les llengües europees ens indiquen que el verb llatí és spoliare (despullar). Per això en francès hi ha spolier i spoliation, en anglès spoil i spoliation, en italià spoliazione, i en portuguès espoliar i espoliaçao. La x només apareix en espanyol. Vaja, que no és només el Termcat que de tant en tant –ep, molt de tant en tant– fa els ous en terra.
Aquí el mestre Pompeu Fabra ja sabia bé les tresques de l'etimologia i ens convidà a escriure espoliar. El mestre Fabra volia que el català seguís la regularitat de les llengües europees davant l'excentricitat d'alguna d'elles. És com això del blog, que alguns encara escriuen bloc.
I ja que hi som, és un bon moment per a recordar a tantes persones que parlen de l'espoli fiscal que en bon català és espoliació fiscal. Com en les altres llengües del veïnat. Com sempre.

* Postat per G. Bibiloni el dia 28.02.06 @ 07:25 PM

Bon vespre, Joan Barril

Que agradable que resulta sentir com Joan Barril, tot i que només de tant en tant, comença el seu programa de Catalunya Ràdio saludant amb un bon vespre. Sobretot tenint en compte com ha estat de dura la vida per a aquesta catalaníssima expressió al Principat. Intentaren estimar-la els lingüistes del centre de TVE de Barcelona, que navegaven amb millor búixola que els altres, però no sé com ha acabat la cosa, perquè fa anys i panys que a les Illes ens van prendre amb nocturnitat el que en un principi es deia "circuit de Catalunya i Balears" de la televisió de l'Estat. Però tornant a Barril, un dia d'aquests l'educat conductor de l'informatiu tranquil va corregir Hèctor Bofill, que va respondre amb bon vespre al bona nit del presentador. Barril va dir que ja havien passat les deu, i que "li havien dit" que a partir d'aquesta hora ja no es pot dir bon vespre. Escarrufau-vos, mallorquins maldestres, que no sabeu parlar com aconsella la llum dels aciençats.

Alguns lingüistes matemàtics –l'adjectiu és per la precisió rellotgera– es troben confortablement instal·lats dins l'esquema espanyol de saludar –i dins tants d'esquemes espanyols–, i ni per aquestes els vindria a la imaginació la idea d'interessar-se per un altre sistema que és el general a Europa i que parcialment viu a una part de la comunitat lingüística catalana. El sistema espanyol consisteix a dividir el dia en tres parts (mañana, tarde i noche) i posar el buenos o buenas davant, tant si arribes com si te'n vas. L'altre sistema consisteix a dividir el dia en dues parts (segons faci llum o faci fosca), en la primera de les quals es diu bon dia, i en la segona de les quals es diu bon vespre quan arribes i bona nit quan te'n vas. Respecte a la segona d'aquestes dues parts del dia, és molt clara la pràctica de francesos (bonsoir/bonne nuit), italians (buona sera/buona notte), anglesos (good evening/good night), alemanys (guten Abend/gute Nacht) i supòs que podríem continuar.

Els mallorquins, com els europeus que he esmentat, entrada la fosca diem tots bon vespre quan arribam a un lloc, encara que sigui una nit de gresca i les gallines comencin a deixondir-se; i ens acomiadam amb un bona nit, tant si són les nou com les tres. I sembla que aquesta és una norma de sempre. No crec que ho hàgim après dels turistes que, el darrer mig segle, ens han fet veure que el món és més gran del que ens pensàvem, ni em faran creure que aquest ús no sigui el que resta d'un sistema que devia ser molt més general en català. I si no fos perquè ja ens hi hem acostumat, quan sentim un presentador de ràdio o televisió del cap i casal que comença un programa amb un bona nit, la sorpresa ens faria exclamar bocabadats: "ja ha acabat?".

Bona nit, Joan Barril. I tapa't, que diuen al Principat. Bona nit si et colgues, a Mallorca. Dues dites bastant clares.

* Postat per G. Bibiloni el dia 24.02.06 @ 01:39 PM

Ajuntament de Palma: una d'encertada?


L'Ajuntament de Palma s'ha caracteritzat en els darrers temps per la destrossa a l'estil taliban d'elements patrimonials importantíssims de la ciutat, al capdamunt del rànquing de la qual hi posaria la destrucció salvatge del barri de la Gerreria i la destrucció salvatge –per a fer-hi un pàrquing– del jaciment arqueològic de l'Hort del Rei, que contenia elements històrics de primer ordre de les èpoques romana i musulmana. També ha estat molt polèmic l'esbucament recent del pont del tren de Gaspar Bennàzar, fet per necessitats de reordenació de la zona de les estacions.

Però ara en pot venir una de ben feta. Fins i tot d'aquí a un cert temps podríem aplaudir una actuació magnífica i modèlica. Es tracta de la demolició d'uns edificis horribles –una de les vergonyes actuals de la ciutat–, edificats en ple franquisme "damunt" el bastió del Príncep, del segle XVI, i la recuperació del pont de la Porta del Camp, que va ser enterrat quan Palma va cometre un dels errors més grans de la seva història, com fou la destrucció de la major part de la murada sense respectar ni tan sols els elements més significatius. La desaparició dels edificis, habitatges militars, és un fet que es pot donar per segur. La recuperació del pont renaixentista ja no ho és tant. Aquí hi ha una foto de la maqueta del projecte elaborat el 2001. La ciutat hauria de fer una gran pressió sobre el consistori perquè es dugui a terme aquest projecte, que representaria el recobrament d'una part emblemàtica de la ciutat i de la seva història, i l'establiment d'un espai de gran bellesa per a gaudi dels ciutadans.

Un pont estimat ha desaparegut fa poc, lamentablement. Però un altre pont històric, i tot el seu entorn, podria tornar a la vida, sorgit de la runa, davall la qual dorm ignominiosament fa cent anys. Tant de bo sigui així.

Ah, i un prec a tothom, sobretot als periodistes: no digueu baluard del Príncep. En el català de Mallorca s'havia dit sempre bastió. Bastió del Príncep, bastió de Sant Pere.

* Postat per G. Bibiloni el dia 23.02.06 @ 06:34 PM

Problema lingüístic

Jaume Matas, aquest senyor que el matí diu que el finançament que es preveu en l'Estatut de Catalunya és nefast nefast i el vespre manifesta que vol per a les Illes el mateix finançament contra el qual recull signatures, ha dit fa molt poc que a les Balears no hi ha problema lingüístic. Deixant implícit que a la Catalunya de la voracitat nacionalista sí que n'hi ha.

Deu ser com els xeics àrabs, que, com que ells van ben grassos i lluents, no tenen temps ni ocasió per copsar la misèria que afecta la majoria dels seus conciutadans. El senyor Matas, i els seus, no en deuen tenir, no, de problema lingüístic. Si responen en espanyol a tot mortal que els adreci la paraula en aquesta llengua, si duen els fills a escoles on el català és tan sols una assignatura que s'aprova dient "setse yutyes d'un yutyat menyen fetye d'un penyat", si alguns parlen en espanyol als fills sense que ningú no els tiri a la cara la defecció, si els sembla la cosa més natural el predomini total i absolut de l'espanyol en l'oferta de mitjans audiovisuals i productes culturals i d'oci que tenen a la seva disposició, evidentment que no tenen cap problema lingüístic. Com n'han de tenir?

Però els qui volem exercir de ciutadans normals d'un país que té una llengua normal, adreçant-nos a tothom en aquesta llengua i responent a tothom en aquesta llengua, sí que en tenim, de problema, quan pelacanyes acabats d'arribar ens diuen no le/te entiendo amb el mateix posat amb què ho dirien a un coreà, o quan ens miren com si fóssim fòssils de l'època dels carros de parell. Els qui són portats a comissaria i maltractats per parlar en català a uns agents uniformats sí que en tenen, de problema lingüístic. Els qui no podem usar el català en comunicar amb uns serveis d'atenció al públic que pagam amb la mateixa moneda que els altres sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui voldríem la normalitat de rebre totes les informacions de les empreses en la llengua que parlam, com fan a altres bandes, i no ho podem tenir, sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui volem mantenir un idioma mil·lenari, sí que en tenim, de problema, en veure que els joves que el parlen aviat acabaran xampurrejant una deixalla fonètica i sintàctica d'allò que va ser aquest idioma.

Però sobretot en tenim un, de problema lingüístic: que el català de cada cop més s'evapora de la nostra societat enmig de la tranquil·litat dels qui de bona fe creuen que no hi ha problema lingüístic i la desvergonya dels qui ho saben i ho neguen. O no és un problema, perdre un idioma?

* Postat per G. Bibiloni el dia 21.02.06 @ 08:34 AM

El blog d'en Pasqual

El president Pasqual Maragall ha obert un blog. De fet, ha obert un web i un blog, tots dos sota el domini presidentmaragall.cat i amb un bonic disseny a base de blanc, gris i vermell bordeus. El nou domini, amb el flamant .cat, sembla, tanmateix, que aviat passarà a la llista dels donats de baixa, perquè les dues paraules que l'integren podrien decidir en un termini no molt llarg una amistosa separació.

El blog, en realitat, no es diu blog sinó diari, un nom poc afortunat tenint en compte que ja s'ha advertit que el president hi escriurà un cop per setmana. Vaja, que hauria de dir-se setmanari, però això en el món digital encara no està gaire implantat. Podria pensar que han volgut fugir de la incomoditat d'haver de triar entre blog i bloc, però no n'estic gens segur, car en el web surt la paraula bloc (es veu que el Termcat encara no ha rectificat), amb un enllaç que teòricament t'envia al blog, tot i que tant ahir com avui no fa més que enviar-me al web de la Generalitat.

Segons fonts que em mereixen tota la credibilitat, la joguina ha costat vint-i-un mil euros. Massa perquè els enllaços comencin a fallar. M'escarrufa de pensar en algunes diferències que hi ha en aquest món. El meu blog (i web i tot) em costa 14 dòlars anuals del domini i 9 dòlars mensuals de l'allotjament. I la feina, que faig jo amb molt de gust i que només té un preu en temps. Si algú em paga la meitat de vint-i-un mil euros, pot estar segur que li faig un blog tan bonic com el del president i amb enllaços que funcionin. Només la meitat.

En fi, que en Pasqual té un blog que és del tot original. Com cal.

* Postat per G. Bibiloni el dia 18.02.06 @ 10:36 AM

Idioma valencià. Una mica més

Continua el discurs poc clar sobre la presència de l'expressió idioma valencià a l'Estatut. Continua la cridòria que afirma que ara s'ha consumat la secessió, que ara s'ha creat una llengua nova, i que ara ja no hi ha remei. I joc dic que ara les coses estan igual que abans des del punt de vista jurídic i des d'un punt de vista sociològic. Que ja és prou desgràcia, però, en tot cas, no estan pitjor.

Així i tot, cal no menysvalorar l'element que introdueix en aquest debat, en què sembla que tot està dit, Francesc Esteve en el seu article L'idioma valencià i l'«arrojo» de Pla, publicat en el darrer número d'El Temps: la possibilitat que després de la batalleta per a posar o llevar l'expressió idioma valencià, els jutges puguin deduir que hi ha hagut "voluntat del legislador" de canviar les coses respecte de la situació anterior. Això de la voluntat del legislador és un concepte que en el món de la justícia té certa importància. La justícia és, certament, imprevisible.

Ahir es va saber que el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha formulat una petició mitjançant “una carta al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i una altra a cadascun dels 31 diputats o senadors catalans [sic] a Madrid, d’adscripció socialista” (i per què només als “catalans” si el IEC té com a àmbit tot el territori de la llengua?); i que la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) ha adreçat la mateixa petició als senadors socialistes. He llegit aquest document i no ho puc creure. Resulta que allò que demanen, amb una manca de concreció que escarrufa, és evitar l’expressió “idioma valencià”. És a dir que el redactat actual [1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. 2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, …] ja els va bé mentre es canviï idioma valencià per valencià.
I al final del document afegeixen “i si, per raó de compromisos contrets pel vostre partit, la fórmula “idioma valencià” no pot ser rectificada literalment, sí que s’hauria de fer constar en la redacció final de l’Estatut aprovada pel Senat i pel Congrés […] que el valencià és forma [sic] part de la llengua catalana i que les dues denominacions “valencià” i “català” són equivalents.” Vaja, que allò que hauria de ser el nucli i centre de la petició és un recurs final per si de cas allò que es demana [!] no pot ser. Increïble.

En el Diari de Balears està per sortir un article meu que reordena les idees que he exposat en dos posts anteriors. El teniu en el llegir més, igual que la redacció actual de l’Estatut i les esmenes del Bloc i d'Esquerra Republicana. Que per aquí hi havia la solució.


* Postat per G. Bibiloni el dia 16.02.06 @ 08:05 PM

Dissidències

Permeteu-me que avui parli de mi: és una excusa per a parlar d’altres coses. Com a bon mallorquí de la Mallorca profunda i secana, no vaig d'aigua. Només la de la dutxa i ben calenta. La mar està feta per als peixos i per als turistes nòrdics, i l'única excepció per a mi a aquest principi són quatre capficades a la piscina en ple mes d'agost. Tanmateix, i paradoxalment, en aquesta vida he triat l'opció de practicar amb intensitat aquest difícil esport que és la natació a contracorrent.

I no ho dic perquè hagi perdut totes les eleccions i tots els referèndums en què he participat, i perquè tinc els meus dubtes que en el tros de camí que resta n'arribi a guanyar cap. Em referesc a nadades en la meva vida professional. Per exemple, quan encara era un estudiant, vaig defensar –en principi oralment davant els col·legues– que el nom de la capital de la meva illa anterior al segle XVIII era Mallorca, quan tothom en aquell moment estava fermament convençut que era Ciutat de Mallorca, i que la gent en el llenguatge diari se'n menjava la segona part. Els col·legues em van prendre per boig. Temps després ho vaig posar per escrit (aquí una versió recent), i ara, bastants anys després, ningú no posa en qüestió aquella bojada que desconcertava els meus interlocutors.

Després vaig defensar que els topònims de les Balears s'havien d'escriure normalment amb l'article estàndard, i no amb el salat, que era la convicció profunda de savis i llecs. He escrit algun article, algun llibre i algun web crec que demostrant que aquests són articles ben igual que els altres, i que no hi ha el més mínim fonament diguem-ne filològic per a fer-ne un cas especial. Com que –ja ho deia Einstein– és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, la cosa costa que és de veure. Però a poc a poc, sobretot entre els filòlegs més joves, la idea es va obrint camí. I les resistències més fortes vénen d'un petit nucli de filòlegs de la vella escola, que s'atrinxeren darrere els seus títols o càrrecs, ja que no han pogut adduir mai cap argumentació científica en favor seu. De fet, només tenen dos arguments, un que diuen i un que no diuen. El que no diuen és que allò que defensen "els agrada més", un argument molt més comú en el món de la llengua del que pugui semblar, i el que diuen és allò de la sensibilitat de la gent i aquestes excuses. Però la cosa és que n'hi ha qualcun que es pren tan seriosament el seu paper d'encalçaheretges que, fins i tot, és capaç de posar en marxa les maquinacions més indignes del món acadèmic per a impedir que des d'alguna institució acadèmica surti algun llibre que contravingui la seva voluntat.

Els filòlegs que més servei han fet a la llengua catalana són aquells que han mantingut les conviccions davant corrents adversos, començant pel mateix Fabra (l'obra del qual, almenys la primera part, va ser una dura lluita contra l'Institut d'Estudis Catalans) i continuant per molts altres, entre els quals no vull oblidar Francesc de Borja Moll, que mai no va silenciar les seves discrepàncies. I jo, humilment mir de seguir-ne l'exemple, i quan veig alguna cosa clara, em llanç a l'aigua i net. Per cert, això de net també és una de les meves persistents nadades a contracorrent.

La darrera nadada és la meva petita rebel·lió contra la decisió del Termcat de "normalitzar" la paraula bloc per a designar allò que en tot el món civilitzat és un blog. Vaig escriure alguna cosa al meu blog i un article a Llengua Nacional. I ja la tenim armada, com es pot veure, per exemple, a la Viquipèdia, o a punts de discussió com aquest o com aquest. Davant el desgavell l'autoritat es manté impassible, tot i que els súbdits han començat a desertar (un exemple i un altre). Ja veurem com acaba la cosa.

Quan l'autoritat –o qui està considerat com a tal– no respon a allò que se n'espera o es tanca a la seva torre, els intents de fer córrer usos coherents en això de la llengua són exasperadament inoperants. Perquè la gent normal no té per què ser especialista en lingüística, i davant la necessitat de seguretat opta per seguir disciplinadament el camí que l'autoritat indica. I és necessari que això sigui així, però tan necessari com que l'autoritat hagi de guanyar-se aquest nom amb la seva excel·lència.

Diuen que el temps col·loca cadascú i cada cosa al seu lloc. I estableix si és el nadador o el corrent qui du el sentit girat. Però, coi, tinc els braços cruixits i l'aigua és freda. És clar que molt pitjor ha de ser l'ardor de la foguera a què van anar a parar –o quasi– Galileu, Jan Hus, Servet i altres que nadaven contra corrent. Per molt que ara estiguin al seu lloc.


* Postat per G. Bibiloni el dia 16.02.06 @ 05:40 PM

Propaganda del PP
El Partit Popular d'Andalusia emet pels mitjans de comunicació d'aquella regió uns anuncis en què s'ataca Catalunya. Podeu sentir-los aquí:

Anunci 1
Anunci 2

* Postat per G. Bibiloni el dia 14.02.06 @ 10:57 PM

.cat, la bandera
Una bandera no és un país, perquè un país són persones, relacions, voluntats i sentiments. Però és el símbol que diu a tothom que el país existeix, perquè no hi hagi dubtes. La comunitat catalana a Internet ja existia abans d'avui i amb una força extraordinària. Milers de persones hi som cada dia fent o llegint pàgines web o participant en blogs i fòrums de tot tipus. En aquesta gran xarxa humana de comunicació s'atenuen, o àdhuc desapareixen, les fronteres estatals, autonòmiques i de tot tipus, i apareix sense embuts la comunitat de llengua i cultura formada per tots els qui veiem el món en català. La comunitat que molts volen amagar. El qui de qualsevol lloc estant entra a les meves pàgines cercant alguna informació entra a una pàgina catalana i prou. La procedència regional de cadascú pot ser rellevant en alguns casos però no en general. Això ja existia, però ara tenim una bandera que diu a tohom que això existeix. Avui a les cinc s'hissa la bandera. Convé tenir-la ben alta perquè tothom la vegi.

* Postat per G. Bibiloni el dia 13.02.06 @ 07:01 PM

Idioma valencià, segona part
Avui s'ha aprovat el nou Estatut del País Valencià. Era una magnífica ocasió per a resoldre el problema de la llengua, i hi havia la possibilitat real de resoldre'l. El responsable que no hagi estat així és el PSOE, que, amb altres partits, tenia majoria suficient per a fer-ho. La solució era una cosa tan senzilla com explicitar a l'Estatut que valencià és una altra denominació de la llengua catalana. Però els socialistes valencians han sacrificat la llengua als seus (suposats) interessos electorals o, fins i tot, a l'obediència a una central a la qual ben poc importen els interessos valencians.

Aquests dies m'he inflat de sentir que la introducció de la fórmula idioma valencià representa la consolidació de la secessió lingüística. Hi ha hagut crides als socialistes dels Països Catalans perquè no votassin la dita fórmula, tot i que han acabat votant-la sense cap mania. Però allò que s'ha de recriminar als socialistes no és que hagin preferit idioma valencià a valencià, que al cap i a la fi és el mateix, sinó que no volguessin introduir l'aclariment sobre la identitat de la llengua que assenyalava més amunt.

Ara ja està fet, l'Estatut ja no es tocarà, i és qüestió d'usar-lo a favor nostre. Hauríem de tenir la prudència de no repetir com a maquinetes que el nou Estatut consagra definitivament la secessió lingüística. Primer perquè no és ver, i, segon, perquè no fos cosa que els jutges ho arribassin a creure. La veritat és que les coses ara no estan pitjor que abans. En tot cas, igual. Ja vaig dir fa poc que els enunciats el valencià és l'idioma oficial de... i l'idioma valencià és l'oficial de... són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat idioma. I en els dos casos res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l'idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l'idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.
Però el problema no és si es diu valencià o idioma valencià. El problema és que no es diu —malgrat que tothom ho sap, fins i tot els secessionistes— quin és aquest idioma.

* Postat per G. Bibiloni el dia 09.02.06 @ 06:48 PM

Idioma valencià
Sembla que ens hem begut l'enteniment. Curiós debat aquest que no es formula entre el blanc i el negre sinó entre el negre i el color de la fosca. Perquè la fórmula "el valencià és l'idioma oficial de..." i la fórmula "l'idioma valencià és l'oficial de..." és exactament el mateix. De la primera frase es pot deduir que hi ha un idioma que es diu valencià, en la mateixa mesura que es pot deduir de la segona. Igual que la fórmula constitucional "el castellà és la llengua [...] oficial de l'Estat" no seria diferent de "la llengua castellana és l'oficial de l'Estat". Aquest és un joc estult en què uns volen fer creure a un cert sector que estan per la unitat de la llengua, i els altres volen fer creure als seus que defensen la "valencianitat". I no defensen ni una cosa ni l'altra.
Després d'allò que l'experiència ens ha ensenyat a tots en el País Valencià, el que hauria de ser el mínim acceptable per tothom que tingués un compromís elemental amb la llengua i la identitat d'aquesta comunitat seria l'explicitació, amb la fórmula que sigui, que el valencià és la mateixa llengua que la que en altres àmbits es diu català. El mínim, dic: l'ideal seria que l'Estatut valencià designàs la llengua amb el seu nom unitari i prou. Però El PSOE(-PSPV) dirà —si no pensa coses més inconfessables— que ni tan sols aquell mínim no és assumible en termes electorals, que és tant com dir que no és només la dreta troglodita sinó també la societat valenciana que el matí surt de casa arregladeta la que no està en condicions d'acceptar una cosa tan elemental com la unitat de la llengua catalana. Doncs si els seus votants —els del PSOE(-PSC)— no ho accepten o no ho entenen, deu ser perquè no els ho han explicat. I han tingut vint-i-cinc anys per a explicar-los-ho. Han mirat a una altra banda, i aquest és el seu pecat. Mortal, evidentment.
Bé, n'hi ha un altre, de pecat, la submissió canina als interessos de Madrid, però això més que un pecat és l'essència del partit.


* Postat per G. Bibiloni el dia 02.02.06 @ 08:16 PM