Anticatalanisme pancatalanista
El libel ultraespanyolista, antimallorquí i d'extrema dreta El Mundo-El Día de Baleares té uns "articulistes" als quals no podrem mai agrair els moments de diversió amb què ens obsequien. Avui n'hi ha un que escriu un "article" titulat Colonialismo catalán, on es fa un memorial de greuges en relació al tal colonialisme on surt tot, des de la "conquista" de Pere el Cerimoniós fins als bombardaments "catalans" durant la darrera guerra, passant pel "robatori" de la h de Maó i tota la lletania. Però la cosa més curiosa és la recriminació que fa a Carod-Rovira: "negoció con ETA en Perpignan para que no atentaran en Cataluña, olvidando a Baleares y Valencia, donde han seguido cometiendo actos terroristas". Tota una declaració de pancatalanisme. Tot un poema.

* Postat per G. Bibiloni el dia 26.10.05 @ 03:41 PM

D'ases i asades
Aquesta és na Castanyeta, una de les meves amigues. Sempre està contenta com unes castanyetes, per això du aquest nom. La juguera se l'endu, i, si no vas viu, alça les potes de davant i es posa per damunt tu amb la probabilitat de deixar-te un reguitzell de cops blaus o fins i tot algun os romput. Només que per aquesta circumstància ella no ha sortit a cap revista alemanya ni s'ha convertit en un sex simbol de l'espècie asinal. Clar que la infeliç és del tot inconscient dels perills de la seva juguera, i la setmana passada, després de botar il·legalment a la possessió veïna, les va emprendre amb una ovella, que va acabar amb el cap inflat com un re i un doble avortament l'endemà. Fins aquí una somera descripció (mai més ben dit) de la meva amiga. Bé, cal afegir que és de raça mallorquina, oficialment una raça diferent de la catalana, tot i que comparant-la amb una col·lega principatina qualsevol observador difícilment se'n sortiria per a esbrinar quina és una i quina l'altra. Això de les races és pura política. Si tu tens una raça, jo també en vull una, ah ah. Com els cavalls mallorquins i els menorquins. Si els espanyols tinguessin tanta tirada com tenim nosaltres a les divisions internes, haurien diversificat una raça de cavalls sevillana i una de granadina, que a força de selecció en un grapat de generacions es poden establir les diferències morfològiques que vulguis. Però no, ells tenen els cavalls de raça espanyola i avant.
Dic que na Castanyeta és alegre com unes castanyetes. Però si la voleu veure emprenyada com un misto basta que digueu davant ella que és una burra. No pot sofrir que la insultin d'aquesta manera, perquè ella considera un insult que la designin amb una paraula tan lletja i forastera. I la meva és una somera civilitzada, que troba que insultar és propi de criatures sense dos dits de coneixement. Li he explicat que ara per devers el Principat no s'hi miren gaire amb la genuïnitat en l'ús de la llengua, que s'ha posat de moda portar el dibuix d'un congènere seu aferrat a l'auto, al qual, fins i tot els independentistes, diuen burro sense manies, que Isaac Vilalta no ha tingut cap escrúpol a publicar un llibre amb el títol El burro català, i que àdhuc l'Institut d'Estudis Catalans ha incorporat al seu diccionari el nefand castellanisme. En sentir això darrer va fer una cara de consternació, com si els motius de la seva incomoditat haguessin arribat al límit de l'insuperable. I estic segur que per dins devia pensar "com poden ser tan...?". Ah, no, que havíem quedat que el mot era un insult i que no s'havia d'insultar.

* Postat per G. Bibiloni el dia 24.10.05 @ 10:10 AM

Un bloc que es converteix en blog

Benjamí Villoslada, que té un interessant i conegut blog on es parla principalment de temes d'informàtica, comunica que, arran del meu post sobre el terme blog/bloc, el seu deixa de ser un bloc i passa a ser un blog. Un té una amarga experiència de patir el desdeny i el silenci altiu de (presumptes) autoritats lingüístiques davant argumentacions que no tenen per on ser rebatudes. Però també hi ha moments en què un se sent estimulat a continuar treballant.
Per cert, en el pròxim número de Llengua Nacional sortirà un article meu sobre la qüestió.

* Postat per G. Bibiloni el dia 23.10.05 @ 12:49 PM

L'autopista de Manacor
Quan vaig per la carretera vella d'Inca –cosa que comença a ser un plaer– no puc evitar de pensar què hauria passat si amb aquesta carretera s'hagués fet el que han fet amb la de Manacor. L'autopista d'Inca va destruir algunes coses, però l'autopista va salvar la carretera. Maria Antònia Munar diu que la nova autopista –ella en diu carretera desdoblada– de Manacor s'ha fet amb respecte al medi ambient. Jo crec que és un dels grans atemptats al medi, a la història i a la personalitat de Mallorca. És còmoda i es guanya un temps en els desplaçaments, però el preu és molt car: s'ha destruït –destruït, pos èmfasi en la paraula– un element patrimonial tan important com una carretera històrica, de les principals de l'illa, i s'hi ha aixecat a damunt una autèntica autopista. Amb la diferència que, mentre que les autopistes clàssiques només alteren camps d'ametllers i garrovers (simplific, ja ho sé), aquesta és una destrossa fenomenal d'un entorn humanitzat. Les vies de servei, engabiades per reixats sense fi, i l'enfiloi de passos elevats, ponts faraònics i giratoris per pa i per sal configuren un nou paisatge ferest, exponent del mal gust de la tropa de nous rics que fan i desfan en aquesta terra. Avui m'alegra comprovar que un grup tan prestigiós com el que escriu sota la rúbrica Grup d'Opinió d'Arquitectes em dóna la raó.

* Postat per G. Bibiloni el dia 22.10.05 @ 11:00 AM

Matas, la vergonya
En un país normal el president, el president del país, és la màxima representació dels valors que encarna i representa aquest país. Jaume Matas és la màxima representació de la suma de totes les coses que fan que els qui som de les Illes Balears en algun moment puguem sentir vergonya de ser-ho. A l'acte de presa de possessió de la nova consellera d'Immigració, una extremenya que fa vint-i-nou anys que viu a Mallorca, Jaume Matas s'adreçà a la consellera en espanyol. Quin missatge dóna Matas a la seva societat en un acte institucional solemne que surt a les televisions? Que als qui parlen en espanyol els hem de parlar en aquesta llengua, encara que faci vint-i-nou anys que són entre nosaltres. És el discurs antitètic del de la normalització lingüística, és el discurs del vassallatge, de la subordinació, del no-som-res, del servilisme i la indignitat. Precisament dirigit a una persona que se suposa que té la responsabilitat de vetllar per la integració dels immigrants.
I, per a acabar-ho de compondre, li demana que "no cambies nunca". Es referia a la llengua?

* Postat per G. Bibiloni el dia 21.10.05 @ 09:31 AM

Menorca la bella (de moment)

Menorca s'ha lliurat en bona part de la devastació perpetrada per la voracitat dels qui a les altres illes han posat l'enriquiment ràpid i de la manera que sigui per damunt qualsevol valor. I Menorca és una bellesa encara. Però els devoradors estan a l'aguait i disposats a no aturar-se en la materialització dels seus interessos fins que no quedi res per verd. El port de Ciutadella, una de les encisadores entrades a l'illa, pateix una greu amenaça de restar convertida en un emplastre de ciment i de pijeria. Esperem que la resistència dels defensors de l'illa, que es veu en accions com l'enviament massiu de la postal de la imatge a la ministra del Medi Ambient, salvi el port de la malifeta. (Aquí podeu veure l'altra cara de la postal.)

* Postat per G. Bibiloni el dia 20.10.05 @ 08:30 PM

Que la llengua no s'assequi, ni el seny dels seus responsables
He rebut un grapat de correus electrònics de persones que em demanen aclariments sobre els exemples d'errades del Termcat que jo posava en el post El Termcat, un vaixell sense orsa ni timó (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, etc.). Per tant, en diré alguna cosa en aquest blog, i segurament a altres llocs. De moment us pos en el llegir més un missatge que el mes d'abril passat vaig enviar a la llista de distribució Migjorn sobre els mots assecar i eixugar. Naturalment, ni el missatge ni la protesta feta per altres vies no han servit de res (té remei aquest país?). Avui he sentit diverses vegades per Catalunya Ràdio un espot d'una assecadora de roba que l'asseca d'allò més bé. Els caps esflorats responsables de l'espifiada continuen creient que la roba penjada a l'estenedor s'asseca. Això: sembla que no tenim remei.


* Postat per G. Bibiloni el dia 17.10.05 @ 11:19 AM

Un exemple senzill

En aquest país les coses vermelles són vermelles –bé, llevant la part occidental, on són roges–. Encara no he sentit a dir a ningú que una cosa ben vermella, inequívocament vermella, com la sang o una rosella o l'interior d'una magrana, és vermellenca. Els jugadors del Mallorca van vestit de vermell, inequívocament vermell. Per què, doncs, els periodistes no parlen de l'equip vermell, i s'empesquen aquesta cosa tan rara de l'equip vermellenc? Jo us ho diré. Perquè en espanyol, tot i que l'equivalent exacte de vermell és rojo, aquest darrer mot té també uns significats afegits. El equipo rojo sonaria un poc com el ejército rojo o las hordas rojas. Per això hom es va afanyar a cercar un sinònim que esquivàs aquests inconvenients. I trobaren bermellón, i ja tenim el equipo bermellón. Segona part: els periodistes que començaren a parlar de l'equip en català i en públic, sense aprofundir més en la qüestió, van cercar a un diccionari espanyol-català com dimonis es diria en la nostra llengua paraula tan recercada, i trobaren vermellenc. I ja tenim la meravella lexicogràfica de l'equip vermellenc per amunt i per avall.
És un simple exemple de com l'espanyol arriba a condicionar la nostra manera de parlar i d'escriure. Una llengua interposada arriba a tenir la capacitat de fer que una cosa vermella deixi de ser vermella, sense que ningú no se n'adoni.

* Postat per G. Bibiloni el dia 15.10.05 @ 01:51 AM

Nacions i nacionetes
Algú va escriure la frase genial que el Principat, la Catalunya oficial, és com una mena d'Espanya que té la seva Catalunya (la Vall d'Aran) i la seva Hispanoamèrica (que no us serà mala d'endevinar). No sé si l'autor de la troballa pensava també en termes de mentalitat de la gent que habita aquests espais, però aquí hi hauria un fil interessant per a seguir. Quan els de les tisores han proposat de substituir la paraula nació de l'Estatut principatí per l'expressió realitat nacional (que el mateix Estatut aplica a la Vall d'Aran), Joan Ridao –un polític mereixedor de tot el meu respecte– ha dit, en defensa del mot nació , que no hem de confondre les coses: Aran és una realitat nacional i no una nació perquè la nació en aquest cas és Occitània. Doncs, mira per on, jo diria que això mateix es pot predicar del Principat de Catalunya, que no és una nació perquè la nació són els Països Catalans. Com que estic segur que Ridao i tots els del seu partit també ho creuen, la qüestió que em neguiteja és per què embullam la troca? Si ho creiem, per què no ho diem clarament? Ja sé que tots els altres no estan per prendre aquest camí, però si els qui hi estan se n'amaguen, llavors si que no farem res.

Avui han passat per davant els meus ulls dos articles contundents sobre el tema, un de Toni Cucarella, valencià, i un altre de Jaume Corbera, mallorquí. Catalans més que els qui més, no sud-americans.

* Postat per G. Bibiloni el dia 14.10.05 @ 02:18 PM

Eleccions 2007
El PSM és un partit que ha jugat un rol decisiu en la història de Mallorca les darreres dècades, i l'ha de continuar jugant (igual que els homòlegs de les altres illes). Això és tan cert com el dret que té ERC d'existir a les Illes i al País Valencià. Perquè hi ha molts de ciutadans que creuen en la nació de Salses a Guardamar que pensen que un partit d'àmbit nacional és l'instrument més eficaç per a servir els interessos del país. Però anar separats a les eleccions en aquests moments és una barbaritat. Per moltes que siguin les diferències que separen els partits que obeeixen i serveixen només aquest país, la situació actual és tan lluny dels objectius d'uns i altres que anar cadascú pel seu vent només representaria la victòria del PP. I ara no hi ha cap prioritat ni cap urgència major que alliberar aquestes illes del PP. Fins i tot s'haurien de fer tots els esforços que fessin falta perquè Unió Mallorquina pogués incorporar-se també al projecte, si calgués fent sacrificis i renúncies provisionals, en nom d'una intel·ligent distinció entre allò que és necessari i allò que cau de la post (cau de la post el manteniment d'una identitat cultural que se'n va en orris, sense la qual no hi ha país ni hi ha res). Quan hàgim alliberat aquestes belles illes de la bèstia i els seus habitants comencin a deixar enrere el provincianisme en el moment d'anar a l'urna, serà el moment de posar l'accent en les diferències que separen els qui ara no es poden permetre el luxe d'anar dividits.

* Postat per G. Bibiloni el dia 13.10.05 @ 07:35 PM

El Termcat, un vaixell sense orsa ni timó
El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món en general es diu blog, amb –g. Alhora ha instituït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger. Em sembla un gran error: crec que, malgrat que puguin circular sinònims diversos a gust dels usuaris, el terme estandarditzat pel Termcat hauria de ser inequívocament blog.
A la seva pàgina web la institució ens dóna aquesta explicació: "Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web."
La primera part de l'explicació és més aviat greu. Primer, hi ha una inquietant confusió entre adaptació fonètica i adaptació gràfica (del punt de vista de la fonètica l'adaptació hi és, perquè en català es pronuncia blok tant si s'escriu bloc com si s'escriu blog). En segon lloc, l'afirmació suposa desconèixer o ignorar les mateixes bases de l'ortografia catalana. Les paraules procedents d'altres llengües acabades en –g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, grog), igual que les paraules derivades d'ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug). Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d'una altra manera per molt que la fonètica ho semblàs exigir. Bloc no pot ser de cap manera una adaptació al català acceptable del terme anglès blog, que en la nostra llengua només es pot escriure blog. Igual que pedagog no pot ser pedagoc.
La segona part de l'argumentació ja és més discutible. Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l'adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta o una altra de semblant) és també molt problemàtica. Primer perquè aquesta adopció queda perversament embolicada amb la inadmissible adaptació gràfica detallada més amunt. I, a més, perquè perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s'assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d'Internet. No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?
És ben trist, però aquest és un altre cas que s'afegeix als errors, badades i castellanades que el Termcat acumula (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, gasolina, gravadora de CD, etc.), sempre amb l'excusa que són termes molt introduïts. Em tem que la pífia del bloc ja és irreversible, i, malgrat que alguns bloguistes, no blocaires, continuarem resistint, en aquest punt el català resta penosament separat de les altres llengües europees. Perdona'ls, Fabra, perquè no saben què fan.

* Postat per G. Bibiloni el dia 11.10.05 @ 08:30 PM

Idees per al Govern
El Govern de les Illes Balears ha posat una multa de sis-cents mil euros (Déu n'hi doret) a una empresa comercial instal·lada fa poc a Mallorca, perquè havia infringit la Llei de comerç. Concretament havia obert sense llicència de la Conselleria corresponent. La mesura és plausible perquè va en benefici del comerç local, ja ben desprotegit davant la vinguda en allau de les companyies forasteres, que de vegades creuen que això del Govern autònom és com una associació de veïns. Descomptant, és clar, que la llei s'ha de complir, tant si agrada com si no. Però no ens desapareixerà el dubte de si la intenció més íntima del Govern és fer complir la llei, protegir el comerç del país o simplement obtenir unes entrades sucoses. Si fos això darrer, els suggeresc que la mateixa Llei de comerç podria ser una mina espectacular. Concretament, l'article 8 estableix que "La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als consumidors dels establiments oberts al públic han de ser redactats, almenys, en català." Apuntau. I més endavant, "Es consideren infraccions greus ... Les actuacions que impedeixin o dificultin l’exercici dels drets lingüístics reconeguts en aquesta llei ... Es consideren infraccions molt greus les següents: ... La reincidència en infraccions greus." I més endavant, "Les sancions aplicables per a les infraccions són les següents: ... Les infraccions greus se sancionaran amb multa de 1.501 euros fins a 15.000 euros ... Les infraccions molt greus se sancionaran amb multa de 15.001 euros fins a 150.000 euros". Heu vist que no diu es podran sancionar sinó se sancionaran? Doncs aquí les arques autonòmiques podrien omplir-se com el Gorg Blau després d'un diluvi. Sabeu quants de comerços infringeixen els articles esmentats? Pràcticament tots. És clar que si el Govern troba que no ha d'actuar empès per mòbils tan interessats i sí per altres de més ètics, d'aquests també n'hi ha: per exemple que la llei s'ha de complir i fer complir, per una qüestió de principis; o que un Govern ha de defensar els interessos de la seva societat, entre ells una llengua amenaçada.

* Postat per G. Bibiloni el dia 11.10.05 @ 03:01 PM

Discriminació sexual
D'ençà que va arribar el tabac, allà cap al segle XVI, només fumaven els homes. Fins al segle XX les dones ho tenien prohibit, i les primeres que van transgredir la norma van rebre de valent. Ara diuen que les dones fumen més que els homes, potser per a compensar tant de temps de restar amb les ganes. Però mirant els rètols que ara es poden trobar als bars i restaurants de per aquí i per allà, sembla que els homes han deixat de fumar de manera absoluta, total i radical. O que els han privat de fumar sense contemplacions. O que senzillament els homes han deixat d'existir. Els rètols que veig pertot arreu diuen Zona de fumadores i Zona de no fumadores. I els fumadors i no fumadors què? Haurem de fer un partit masculinista per a reivindicar la igualtat de sexes.

* Postat per G. Bibiloni el dia 11.10.05 @ 02:55 PM

Contrasts
L'amic i eurodiputat Bernat Joan m'ha convidat a participar aquest passat cap de setmana a unes Jornades sobre Política i Planificació Lingüística a la Unió Europea, que han reunit a Eivissa diversos diputats del Parlament Europeu i altres càrrecs, i experts en planificació lingüística europeus i catalans. Les idees exposades i debatudes ens duen a fer-ne un balanç altament positiu. Però també la coneixença en aquests esdeveniments d'algunes persones és estimulant i encoratjadora. La basca Inma Pardo, un càrrec de política lingüística del Govern basc, va sorprendre agradablement els assistents fent la seva ponència en un perfecte català. I Johan Haggam, representant de l'Oficina Europea per a les Llengües Menys Esteses, a qui ja havia tingut l'ocasió de conèixer a l'Acampallengua l'estiu passat, també va rebre l'admiració de tothom en fer la seva exposició en un català més que acceptable. És un home jove, membre de la minoria sueca de Finlàndia, que parla suec, finès, anglès com Shakespeare, italià, espanyol, català i no sé què més. Que com ha après català? L'any passat va estar unes quantes setmanes a Mallorca (al Principat a penes hi ha estat) i es va apuntar a un curs de dues setmanes. Així de senzill.
En haver acabat les Jornades, i mentre feia temps per a anar cap a l'aeroport, assegut a la taula d'un bar d'un cèntric carrer d'Eivissa, vaig demanar una aigua sense gas. El cambrer, que possiblement duia trenta anys a l'illa, no em va entendre. Contrasts de la vida.

* Postat per G. Bibiloni el dia 09.10.05 @ 10:22 PM

Un "català" al Canal 9
Aquest és Josep Puigbò, periodista conegut de sobra. El recordam dirigint i presentant el Telenotícies Migdia o el programa Àgora, del 33. També ha presentat el Telediario de TVE i El debate de la 2, entre altres programes.
M'assabent que ara l'han fitxat al Canal 9 per a presentar un programa de debat. I tot d'una m'he imaginat el periodista d'Olot fent pràctiques intensives de fonètica valenciana per tal d'amagar una procedència geogràfica que podria causar-li problemes, o podria causar-los als mandarins de la cadena. No puc oblidar l'ínclita Salomé, que temps hi ha presentava un programa al canal valencià parlant un estrident apitxat de peixatera. Però ràpidament he sortit de dubtes: el programa serà en espanyol. Clar, no pot ser i, a més, és impossible que un principatí surti al Canal 9 parlant com sa mare o son pare li van ensenyar. Semblaria que és la mateixa llengua que la dels valencians, i això no és assimilable pel muntatge blaver. A més, en els canals del PP els programes que no són per a fer riure van en la llengua de les coses serioses.

* Postat per G. Bibiloni el dia 01.10.05 @ 10:06 PM

Ànim, senyor Matas
Estam de sort. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers estam de sort de tenir un partit majoritari que decididament defensa els interessos de les Illes. Si algú ho dubtava, anava molt errat de comptes. Segons el Diari de Balears d'avui, el portaveu del Govern de l'arxipèlag ha manifestat que "Matas vol un Estatut amb els privilegis que accepti el Congrés per a Catalunya". I afegeix, per si qualcú no ho ha entès bé, que "si la Cambra baixa aprova el mateix articulat que va sortir ahir del Parlament del Catalunya, l'Executiu Matas reclamarà beneficis similars, com ara poder negociar el model de finançament de manera bilateral amb l'Estat".
Les Illes Balears són una de les comunitats autònomes amb més diferencial entre el volum de diners que els ciutadans paguen (a l'Estat) i el volum de diners que l'Estat retorna. És a dir una de les comunitats més espoliades. Doncs ànim, senyor Matas. Amb un sistema de finançament com el que preveu l'Estatut que va sortir ahir del Parlament de Catalunya, els illencs tindríem una dobberada que ens sortiria per les orelles. I vós podríeu convertir totes les carreteretes de mala mort que maluneixen els pobles de les Illes en amples autopistes amb molts de carrils i amb aquests ponts i rotondes elevades que quasi no caben a la foto del Google Earth. I els turistes, bocabadats davant tant de progrés, vindrien a eixams i ens omplirien les butxaques. I podríem fer un altre aeroport al nord de Mallorca, i així encara en vindrien més, I faríem més urbanitzacions i vindrien més alemanys a comprar cases. I els illencs, la meitat dels quals viuen del turisme i l'altra meitat de la construcció, aniríem tots amb Roll Royce i vestits d'Armani i Calvin Klein.
Ànim senyor Matas, no caigueu en el dubte ni en el parany de fer cas a mals consellers. Seguiu per aquest camí i demanau, demanau, no quedant mai enrere del que demanin els catalans. Demanau que les Illes siguin una nació (o tres, no s'ha de mirar prim), i el coneixement del català obligatori, i les competències blindades i els drets històrics... I si un dia el Parlament de Catalunya proclama la independència, no vulgueu ser menys que els catalans. Qualsevol cosa menys passar per tal humiliació.
Només hi ha una cosa que no entenc. Ara que hi pens, els vostres companys de partit d'allà dalt han votat que no a tot això.

* Postat per G. Bibiloni el dia 01.10.05 @ 05:29 PM