Resultat de la cerca

Per ara guanya el “botellón”

Avui tots els mitjans de comunicació en parlen. L’opció que predomina és d’usar botellón, normalment en itàlica o entre cometes per a indicar la naturalesa no catalana del mot. Així ho fan l’Avui, el Periódico, el Punt, TV3 i Catalunya Ràdio. El Diari de Balears ho catalanitza en botelló. IB3 continua amb el botellot, cosa que també fa escadusserament algun altre mitjà (per exemple E-notícies). Amb tot, el panorama es completa amb una novetat: Vilaweb ha posat en circulació el neologisme entrompada, de collita pròpia i amb clara voluntat de fugir del castellanisme i les seves adaptacions. Una de les quals, per cert, és la meva botellada, que –això sí– crec que es troba dins les possibilitats derivatives de la llengua. Vull dir només que si en català, sense seguir esquemes aliens, haguéssim fet un derivat de botella per a designar la cosa que ens ocupa, podríem haver fet botellada però no botelló ni botellot. Això de l’entrompada, que també acaba en -ada, no ho veig clar. Primer perquè no tots, ni prop fer-hi, els qui participen en aquesta mena d’esdeveniments agafen una entrompada, o sigui una trompa, o una gatera, o una moixa, o una monea, o una sól·lera, o una pipida, que per sinònims no estam. I, a més, entrompar-se (embriagar-se segons el DIEC i paraula no existent segons l’Alcover-Moll) deu venir de trompa (gatera segons els dos diccionaris), i aquesta és una paraula de pedigree no gaire clar.
El que és clar és que a l’hora de posar nom a una cosa nova hi ha moltes possibilitats, unes creant i unes altres copiant. La que s’acaba imposant és la que proposa aquell (o aquells) qui tenen més poder per a fer circular la seva preferència en els mitjans de comunicació. Això passa en totes les llengües.

[actualització 19 de març]
Això no té aturador. Avui al Diari de Balears el trempat Joan Barceló, home del temps que vessa cultura popular per tots els porus de la pell, proposa botilada. Bòtil és una paraula pròpia de les Balears. A Menorca és l’única paraula emprada amb el significat d’ampolla, sigui del tipus que sigui. Per la seva proximitat amb l’anglès bottle és creença generalitzada que bòtil és un dels tants anglicismes deguts a la dominació anglesa. Però això és molt poc problable, perquè el mot és d’ús tradicional a les altres illes. A Mallorca un bòtil és una ampolla gran (“botella ampla de coll estret i llarg” diu l’Alcover-Moll), tot i que és paraula que s’usa molt poc, pràcticament només en l’expressió empinar el bòtil (beure alcohol). Com que la semàntica de bòtil s’assembla a la de l’espanyol botellón (en el sentit d’ampolla gran), i supòs que per aquest ús alcoholesc del mot, en Barceló proposa botilada per a designar el botellón. Una solució interessant, amb l’únic inconvenient del caràcter excessivament local del lema.

[actualització 31 de març]
Avui m’han proposat una altra solució: xarumbada. Xarumbar és beure alcohol, empinar el bòtil. A mi m’agrada més que entrompada (ja vaig dir que això de la trompa, i puc anar errat, no em sonava gaire autòcton), però no crec pas que funcioni, perquè xarumbar només es diu a Mallorca. De solucions n’hi ha moltíssimes, sobretot si tenim en compte la riquesa lexical de totes les varietats geogràfiques catalanes. Si fóssim un país normal, sortirien idees espontàniament (de la gent, no dels lingüistes) i la que tingués la sort de córrer per les xarxes dels principals mitjans de comunicació s’imposaria. De fet, també s’imposarà la que aconsegueixi una major presència en els mitjans, però aquesta serà l’opció preferida pels lingüistes-correctors que hi tinguin més poder. Ara com ara, ja se sap: botellón.

13 comentaris

Botellot, quin desbaratot!

Veig que IB3, la millor televisió autonòmica de les Balears, parla aquests dies del botellot, que, com tots deveu suposar, és això que en espanyol diuen botellón. En canvi, el Diari de Balears en diu botelló. Les dues solucions són clarament desencertades, però la primera és desencertada en el grau d’aberració major.

En espanyol el sufix -ón és molt productiu i té diversos valors semàntics. Un d’aquests valors és l’augmentatiu, i així tenim els derivats cucharón, jarrón, portón o fresón, que clarament designen objectes més grossos que els designats amb els mots primitius. Altres vegades el sufix -ón serveix per a fer un derivat amb el significat de “acció de” (molt usual en el parlar tipus argot), com ocorre amb resbalón, acelerón, empujón, apretón, calentón, sofocón, colocón, bajón i darrerament subidón. Per a aquests mots en català solem emprar el sufix -ada (llenegada, accelerada, escalfada, baixada) o altres solucions (empenta, estreta). En altres ocasions el sufix -ón serveix per a fer un derivat amb el significat de “persona que fa una acció”, que és el que tenim a mamón, acusón, empollón o fisgón. I, naturalment, en moltíssimes paraules acabades en -ón no hi ha aquest sufix amb cap dels valors esmentats, o sigui que no són casos de derivació interna, sinó que es tracta de paraules procedents d’ètims llatins acabats en -one (com cabrón, de caprone) o manllevades a altres llengües (com camión, cordón) o formades amb elements grecs (com protón). En tots aquests casos del darrer apartat en català trobam paraules acabades normalment en (cabró, camió, cordó, protó). Recordem que, a més d’aquestes paraules, en català tenim uns derivats amb el sufix , però en el nostre cas té un valor diminutiu, tot el contrari de l’espanyol (caixó, barbó, finestró, etc.).

És ver que els augmentatius espanyols en -ón poden tenir equivalents catalans en –ot, però aquesta equivalència és molt rara (entre el lèxic genuí a mi només em ve al cap el cas de cucharón-cullerot). En català el sufix -ot (i -ota) té un valor augmentatiu, però també despectiu, i crec que el segon predomina de molt sobre el primer (animalot, casota). En alguns casos especials el sufix -ot fa una funció masculinitzadora (didot, abellot, bruixot, perdigot), i sospit que el sufix de cullerot és més masculinitzador que augmentatiu. Vull dir que quan en espanyol hi ha l’augmentatiu -on en català normalment no hi ha l’augmentatiu -ot. Tanmateix, la percepció d’aquesta suposada equivalència (-ón -ot) ha provocat l’aparició d’algunes meravelles lexicogràfiques, que són tot un exemple de dependència lèxica i mental. Primer va ser el maduixot, seguint el model espanyol de fresa-fresón (maduixot és paraula recollida pel DIEC, que la fa sinònima de fraga i distinta de maduixa; ui!). Si els espanyols fan una distinció en una fruita segons la grandària, nosaltres a copiar: oi que no diferenciam taronges i taronjots, llimones i llimonots, préssecs i pressegots segons el diàmetre de la peça? Si algú em diu que les maduixes boscanes i les grandotes del mercat no fan el mateix gust, li diré que ben igual passa amb les meves pomes de Sant Joan i les disforges que venen en el súper, i totes són pomes. Després va venir el barracot, amb què alguns pensaven trobar un substitut lluminós de l’impossible barracó, que és una barraca molt petita (segons el DIEC un barracot és, evidentment, una barraca dolenta i mal feta; imaginau la gosadia que suposa identificar una aula pre-fabricada d’una universitat amb una cosa que no arriba ni a una barraca). Tampoc no podia faltar el culebrot, traducció servil del culebrón espanyol o sud-americà. I ara ha arribat el botellot. Naturalment.

A més, és que és dubtós que botellón sigui un derivat amb un valor augmentatiu. Més aviat sembla que som davant un sufix -ón amb un valor semàntic més pròxim al que apareix en apagón o colocón, per als quals ningú no ha inventat per ara, i per sort, apagot i col·locot. És per tot això que, si no poguéssim prescindir per res del món d’un derivat de botella, seria més raonable de dir-ne botellada (paraula que s’ajusta millor al sentit de “desplegament o escampadissa de botelles” i que ens en recorda d’altres com castanyada, calçotada o mocadorada). O ens sucam el cervell, vejam si surt alguna cosa original.

El Termcat, que jo sàpiga, encara no ha donat la solució a aquest problema. Esperem que no prengui una decisió –com ha fet altres vegades– a partir d’una “consulta” entre els practicants d’aquesta lúdica activitat. I si fos així, desitgem que la resposta dels consultats no es produeixi tot just després d’una de les edicions d’aquest tipus de gresca.

13 comentaris

Cops d’ampolla de xampany

Primer, a Fresno el govern espanyol va perpetrar un joc insuperablement brut contra les aspiracions de Catalunya. Segon, en una reacció que pot merèixer diverses valoracions, Carod manifestà que Catalunya no hauria de donar suport als Jocs Olímpics de Madrid. Tercer, a la capital del regne alguns missatges de mòbil demanen el boicot al xampany català (em neg radicalment a dir-ne cava) i els mitjans de comunicació amplifiquen la notícia. Fins aquí diríem que tot és normal i coherent amb el fil de la història. A partir d’aquí tot és lamentable. Com la contribució interessada dels mitjans de comunicació catalans, com Catalunya Ràdio, a inflar l’hipotètic boicot; o l’apressament d’alguns per treure rendiment d’un suposat perjudici als interessos de Catalunya, confosos amb els de quatre empresaris –molt catalans, ells!– que no han tingut mai oremus d’usar ni mínimament el català en l’etiquetatge dels seus productes. Aquí hi ha qui no perd ocasió d’etzibar la garrotada –o la botellada– en plena closca de l’adversari polític. Lamentable el viatge a Madrid del penitent Maragall per a demanar perdó per una cosa que no s’ha fet (Catalunya ha decidit fer el boicot als Jocs de Madrid?) sinó per un suggeriment d’una persona. I finalment lamentable la rectificació de Carod, sigui decisió seva o imposició d’altri. Quants productes espanyols hauríem de boicotar per les falconades –i no sols suggeriments– que ells ens han fet? [modificat el 20.12.04]

1 comentari