Un fracàs que ja va bé

L'Institut Ramon Llull nasqué ara fa quatre anys a iniciativa dels governs de Catalunya i de les Balears amb dos objectius comuns: difondre el coneixement de la llengua catalana a l'estranger i incentivar els escriptors, músics, editors i promotors culturals en un món cada pic més globalitzat.

Ahir, el Govern de les Balears decidí abandonar la institució, i el seu president, Jaume Matas, esquivà argumentar-ne el perquè. «Són malentesos coneguts per tots», es limità a dir. I, tanmateix, els ciutadans de les Balears tenim dret a saber de quins «malentesos coneguts» ens parla i qui els ha originat, quan es tira per terra tota una feina, excel·lent, feta fins ara.

La manca d'explicacions demostra que la ruptura no ha estat causada per una qüestió institucional, sinó política, és a dir, de conveniència. I per les minses declaracions de Jaume Matas i del president català, Pasqual Maragall, queda clar que a ambdues parts la solució ja els ha anat bé.

Què hi guanya cada un d'ells, amb aquesta ruptura, no ho sabem. Qui hi surt perdent més, sí: els balears, perquè el nostre Govern té menys recursos econòmics que el català i poc compromís polític en la promoció cultural.

Però si resulta sorprenent que Matas no s'expliqui i doni peu a moure a interpretacions, estranya encara més la lleugeresa amb la qual Pasqual Maragall ha encaixat la decisió balear. La seva aparent insensibilitat contrasta amb l'interès que posà per venir a Mallorca i arreglar el problema, si és que «arrreglar el problema», per ell, era l'Institut Ramon Llull i la presència balear.