Mireu-lo detingudament: els cabells pentinats cap enrere, dret com un fus, «firme el ademán». La imatge externa que ofereix Carlos Delgado és la d'un «joseantoniano» en estat pur, sense mistificacions. Interiorment, ja no n'hem de parlar. Ni en Polito, de «Fechas y Pelayos», traspua tant de patriotisme. Tanmateix, fins dijous passat no ens havia fet partícips de la seva paraula encesa, fornida d'ideals i de pensaments sublims. Calvià ha estat darrerament notícia relacionada amb la corrupció política i urbanística, però el Batlle, en el discurs del Desembarcament va ignorar aquestes minúcies per poalejar en la història, sempre sorprenent d'Espanya. Va arribar a Santa Ponça, va saludar les autoritats entre les quals es trobava el camarada Thomàs, i sense més preàmbuls va encetar un discurs vibrant i castrense contra els enemics impenitents de la pàtria. En aquest cas, va fer sonar trompetes per a alertar-nos del perill que suposen els independentistes. I va estotjar per a proclames properes, sengles referències als rojos, als maçons i als terroristes. Ens va deixar amb la mel als llavis. Però, tranquils. No dubteu que hi haurà més proclames adreçades al cor dels patriotes autèntics, sobretot si els escàndols urbanístics del seu municipi continuen atraient la curiositat de l'opinió pública. Dijous ens va descobrir la seva tàctica. En lloc d'entretenir-se contant-nos amb detall quina mena de relació manté, a nivell de despatx, amb el camarada Thomàs, ens adverteix que perilla la unitat de la pàtria. És, aquest, un recurs que el temps de la Dictadura va funcionar de meravella, i que els responsables màxims del Partit Popular -els Acebes, Zaplana, Rajoy- han fet seu sense necessitat de pagar royalties, cosa lògica, perquè al cap i a la fi el Pepé surt dels Cinc Magnífics, i cadascun dels Magnífics s'assemblava tant a Franco com un meló a un altre meló. Per entendre'ns, tapen amb la bandera la podridura que ho empesta tot i a la qual, ells, no són del tot aliens. Recordo una anècdota dels anys cinquanta. Un comprador de blat, l'únic del poble, estafava amb el pes. Els pagesos ho sabien, però cap no gosava protestar perquè l'associaven amb infinitat de crims comesos el trenta-sis. Finalment hi va haver un agosarat que li va plantar cara, l'escolà Mianes. «He pesat el blat abans de dur-lo aquí -va exclamar-, i em sortien tres quilos més per sac». El comprador no va immutar-se. El va mirar de biaix, i al cap d'un minut, que a l'escolà li va semblar un segle, li va entimar: «No deveu ser roig, vos?» I l'escolà no li va respondre, però va apressar-se a dir que amb tota seguretat era la seva balança la que pesava malament. La referència a les bubotes que amenacen la pàtria sempre ha donat resultats òptims a aquells que des d'un càrrec públic no volen retre comptes dels seus actes als ciutadans. Delgado ho sap, i sense pensar-s'ho dues vegades s'apunta al discurs del «Teatro de la Comedia». Que l'oposició municipal li demana explicacions? Apa, doncs, recuperem immediatament la lírica de les trinxeres. «Nuestro sitio está al aire libre, bajo la noche clara, arma al brazo, y en lo alto, las estrellas». Allò que cal vigilar és la unitat d'Espanya. Mirem per amunt. Mentrestant, gent com els camarades Thomàs i Nigorra ja tindran cura de fer possible la parcel·lació de Mallorca.