Ja he dit moltes vegades que som un ferm defensor de la democràcia que és el règim polític menys dolent de tots els que s'han inventat fins al dia d'avui. Però és evident que, com he dit abans, la democràcia no és més que un règim polític i, de cap de les maneres pot servir per qüestionar la ciència, que es basa en l'empirisme, l'experimentació i el contrast d'hipotèsis, i no en els vots, per decidir la validesa de les seves afirmacions.

La democràcia, com a forma de govern que és, ha de servir perquè els ciutadans puguem triar quin camí volem prendre en el disseny del nostre futur nacional, econòmic, mediambiental i social, però mai no pot ser emprada per trastocar lleis científiques, el que seria absurd i totalment inviable. L'únic que aconseguiríem d'aquesta manera seria confondre l'opinió pública i induir la gent a errades greus de pensament i de concepció de la realitat.

Als Estats Units hi ha llocs on als estudiants, per llei, se'ls ha d'ensenyar la teoria creacionista i s'ha de bandejar l'evolucionista. Absurd, eh? Tan absurd com ho seria un referèndum sobre si cal canviar la llei de la gravetat, o una votació al congrés sobre el radi de la terra o sobre la composició del suc gàstric. Hi ha coses que són així com són i punt. No s'hi valen ni lleis ni votacions.

I això mateix ho hauria d'arribar a entendre el Conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol. Si els alumnes que acaben quart d'ESO han assolit els continguts de català que els permeten obtenir el nivell C, se'ls hi dóna i, si no és així, no se'ls hi dóna. I s'ha acabat. Hi ha molts d'aspectes educatius susceptibles de legislar, però no es pot imposar una mentida científica per decret.

Fa uns anys es va fer un estudi sobre el nivell de català de l'alumnat de secundària i batxillerat i, a partir d'aquí es varen decidir quins nivells de llengua es podia atorgar als alumnes segons els estudis cursats i la nota obtinguda. Aquest estudi mostrava que només l'alumnat que obtenia un mínim de notable a segon de batxillerat assolia els coneixements del nivell C, mentre que els de quart d'ESO just arribaven al B, i no en tots els casos. Això es va traduir en un decret prou ajustat a la realitat, si llevam l'equivocació d'excloure del certificat B l'alumnat que cursa diversificació curricular. És difícil que en el poc temps que ha passat des d'aleshores s'hagi produit un canvi tan ràpid i sobtat com per capgirar tan radicalment la troca, però tot és possible. Si hom sospita que és així, el que cal fer és un altre estudi. Un estudi exhaustiu i científic que permeti avaluar quina és la situació actual i, després, ja actuarem en conseqüència. Cal ser justs i donar a cadascú el que se mereix, ni més ni pus. I si el que volem és que l'alumnat de quart d'ESO arribi al nivell C, l'alternativa és adaptar els temaris dels quatre cursos d'Ensenyament Secundari Obligatori a les seves exigències. Això, emperò, s'ha de pensar molt bé, perquè hi pot haver raons pedagògiques, psicològiques i sociolingüístiques que ens facin pensar que el grau d'exigència al qual cal sotmetre aquests infants i adolescents per poder arribar a la meta que els hi volem posar és superior a les possibilitats de la majoria d'ells. I si fos així, aquesta mesura només significaria augmentar el fracàs escolar.

En un tema com aquest no podem frissar. Primer s'han de fer tots els estudis pertinents i després, amb el consens social i científic que ho avali, prendre la decisió correcta.

Jaume Lladó, professor