TV3: la mort en silenci?

Dijous passat el govern balear condemnà TV3 a ser, a
les Balears, una televisió anecdòtica, sense
influència social, arraconada i de consum reduït a una
ultra minoria. Com al País Valencià. Això i no altra
cosa és el que anuncià l'executiu conservador de Jaume
Matas dijous quan Joan Flaquer, amb cara d'angelical
innocència, informà de la aparentment simple
reordenació de freqüències per raons «tècniques» que
havia aprovat el govern.

Ho féu tan bé, tant, que fins passades vint-i-quatre
hores no hi hagué reacció en el catalanisme indígena.
La qual no va ser gaire cosa. Basta mirar els diaris
d'ahir per adonar-se'n que els comunicats de l'Obra
Cultural Balear (dóna part de les claus per entendre
l'abast de la mesura), del PSM (únicament «lamenta»
sense entendre res) i d'ERC (identifica l'operació
ideològica que hi ha darrera) critiquen l'actuació,
però com en tantes d'altres ocasions. I no ho és, una
ocasió qualsevol.

Bé que ho va entendre tot d'una la Generalitat, la
qual va conèixer el cop mortal que el govern donava a
TV3 a les Balears per una telefonada del PSOE illenc a
la Presidència catalana. Maragall, tot d'una ésser-ne
informat, deixà el que estava fent, se n'anà al
gabinet de Comunicació (cosa que dóna fe de la
importància del fet, perquè un president normalment
només aixeca un intercomunicador per donar les ordres
pertinents) i explicà la mala nova que arribava de les
Balears. L'ordre era cercar informació, com i a través
de qui fos, per confirmar el desastre. Es confirmava
poques hores després: el govern illenc ocupava la
freqüència de TV3-Canal33 a les Balears, repetint la
jugada que Eduardo Zaplana havia fet a València anys
abans.

El referent valencià és perfecte per entendre el què
ha fet el govern de Matas. Allà, Zaplana, tot i que
les ganes eren tapar i impedir la recepció, optà per
la intel·ligent fórmula d'una reordenació tècnica.
Lògic perquè -com IB3 aquí- és Canal 9 la seva
televisió, i no una forana. El que pareixia una simple
qüestió tècnica, en realitat amagava una jugada
ideològica intel·ligent: arraconar la televisió
catalana tant com es pogués perquè acabàs per no tenir
cap possibilitat de ser instrument d'influència
social.

El resultat, en pocs anys, ha estat que, en efecte, la
influència social de TV3, que potser no era molta però
sí apreciable, caigué i caigué fins arribar a ser pura
anècdota en el País Valencià. És el que persegueix,
igualet, el govern balear. Sense aquesta voluntat
d'ofegament, l'executiu de Matas podria haver negociat
amb la Generalitat l'ocupació d'una freqüència
diferent que no comportàs tants de perjudicis a TV3
(«és com tornar començar de zero», explicava una font
de la Generalitat dijous) i que tampoc no dugués tants
d'inconvenients per als receptors locals. Era el que
esperava Maragall del seu amic Matas. Però no: fets
consumats.

El procés que començarà serà calcat al valencià.
Sempre i quant no es negociï, cosa que la Generalitat
espera (per això no hi ha hagut oficialment resposta
fins el moment d'escriure aquest article, tot i
l'emprenyo enorme que va agafar Maragall), però no hi
confia massa perquè sospita que la política de fets
consumats de Matas és una clara indicació que no vol
negociar. En principi ningú no quedarà sense veure
TV3, teòricament. Però a la pràctica hi haurà moltes
zones de les Balears a les que la recepció no serà
bona, sobretot, pareix, si s'agafa la senyal amb
antena col·lectiva. Això durà a què molts balears
hauran d'assumir costos econòmics, que no sempre
s'assumiran, per retocar les antenes.

I ni així quedarà del tot assegurada. Es més, s'obre
la porta a problemes «tècnics» futurs que impedeixin
rebre la senyal, almanco de forma bona i generalitzada
com fins ara. Amb una, per altra banda, contínua i
forta inversió cap a IB3, el resultat social serà
fàcil de veure en poquets anys. TV3 quedarà quasi en
una mena de «clandestinitat». A mig termini, com en el
cas valencià, la seva influència social serà marginal,
o nul·la.

En resum, el que va fer dijous el govern balear és una
jugada política i ideològica de gran calat,
d'envergadura infinitament superior a les xorrades que
tanta polseguera han aixecat (anuncis de política
lingüística ridículs que mai no se posaran en
pràctica), però, estranyament, la reacció és, hores
d'ara, gairebé inapreciable. Estrany, tant de silenci.

Miquel Payeras