Usurpació televisiva

Des de bon començament era de coneixement general que això de la posada en funcionament de la televisió autonòmica IB3 no anava com tocava. S'iniciava una iniciativa sense un projecte. Es volen crear uns mitjans de comunicació a compte dels pressupostos de tots sense saber a quins objectius i a quines finalitats responen. Justament els grans abanderats del mercat i la privatització s'embarquen en aquesta aventura que està a les antípodes del seu teòric liberalisme. La missió lògica de la televisió autonòmica, que seria ser instrument per a la normalització lingüística i cultural, és evitada i rebutjada. N'hi ha prou amb veure els fitxatges dels que seran responsables d'una part de la programació per adonar-se que més que cercar la normalització el que es persegueix és aprofundir en la substitució identitària. No contents però, amb crear una televisió que ens costarà un ull de la cara i servirà per ben poca cosa ja que reproduirà visions i programes (sobretot partits de futbol) als quals ja tenim accés, a més a més es vol impedir que la majoria de la població pugui veure amb normalitat TV3 i Canal 33. L'operació és tan bèstia i tan impresentable que l'han de cobrir amb una suposada necessitat tècnica. El canvi de freqüències dels canals catalans no és una decisió tècnica neutra, és una decisió amb un alt voltatge polític i que respon a interessos partidistes. Com diu en Miquel Payeras aquesta voluntat d'usurpació de freqüències persegueix la residualització de TV3. S'ha dit amb insistència però cal recordar-ho. L'estratègia de les modalitats, del bilingüisme i de la lliure elecció no pretén defensar aquests conceptes, ben al contrari, pretén mantenir l'hegemonia de la llengua i de la cultura dominant i residualitzar cada vegada més la llengua i la cultura minoritzada. Si es cregués de veres en les modalitats la televisió es faria un esforç en la utilització del dialecte, no es faria una aposta per la utilització del castellà. Si es cregués de veres en el bilingüisme no es potenciaria una política que incentiva que una gran part de la població es mantengui en el monolingüisme castellanitzador. Si es cregués de veres en la lliure elecció es combatria perquè aquesta llibertat es donàs en tots els àmbits de la societat i no únicament en aquells àmbits on la llengua catalana hi té una presència relativament forta; de fet, dificultar la recepció de la televisió de Catalunya és justament l'antònim de la lliure elecció, perquè per existir lliure eleccióhi ha d'haver on elegir, hi ha d'haver diverses opcions, si s'eliminen les opcions la llibertat és una entelèquia. L'operació d'IB3 adquireix, amb la usurpació de freqüències, una dimensió agressiva molt més palesa. El Govern amb aquesta operació se situa enfora de la llei, concretament de la Llei de Normalització que, entre d'altres imperatius, estableix que el Govern ha de facilitar als ciutadans la recepció de les emissions de televisió en llengua catalana. Ocupar les freqüències no és precisament facilitar. Posats a ocupar freqüències el que estaria més amb consonància amb la norma legal seria ocupar la freqüència de la televisió que manco programació en català fa, és a dir, canal 9. I el mateix es podria argumentar si allò que es cercàs fos ocupar un canal ja sintonitzat. Que s'eviti entrar en aquest nivell de justificació i se prengui la decisió de reasignació de freqüències per qüestions tècniques demostra que no es vol mostrar el llautó del que realment amaga la intenció anunciada. Una llengua com la nostra, que amb prou feines deu arribar a un mercat potencial de set milions de persones, no es pot permetre el luxe de la divisió i de viure uns al marge de la resta. Si no hi ha espai comunicacional comú, no hi haurà indústria cultural i, en conseqüència, la pervivència de l'idioma serà encara més difícil. El tema de les freqüències no és un tema anecdòtic, és un tema clau per mantenir la nostra personalitat com a poble. Dificultar la recepció de TV3 és un missil en la línia de flotació de la possibilitat de construcció d'aquest espai. Qui decideix la usurpació n'és conscient, i això és el que fa tot plegat encara més aterridor.

Josep Melià Ques, missèr