ALGUNS CAMINS NO DUEN A ROMA
Han passat deu anys d'ençà que aquestes illes van accedir a un règim d'autonomia. Se suposa que un dels objectius d'aquest règim era el que des de mitjans anys 60 es diu la normalització del català. Sigui el que sigui allò que s'entengui per normalització, tant les dades més científiques com l'observació més simple mostren que en aquest terreny l'únic que es pot constatar és un fracàs estrepitós. En aquests moments el que és rellevant no és si hi ha més o menys persones que poden entendre o parlar el català. El que és rellevant és que a mesura que passa el temps es configura una situació esperpèntica en què de cada vegada es parla més de normalització lingüística i de cada vegada més es consolida l'espanyol com a vehicle d'interacció social neutre i eficient. Mai com ara la gent d'aquestes illes s'havia llançat amb tanta diligència a parlar espanyol amb tot desconegut que es posa per davant. Mai com ara s'havia vist un panorama tan desolador a les escoles i instituts de Palma, on sentir el català fora de les aules comença a ser un fet excepcional. I tot això en plena època de "normalització lingüística".
Això és així perquè en la societat que ens ha tocat de viure tots els ressorts socials afavoreixen l'espanyol i desafavoreixen el català, i perquè dins aquesta situació la política lingüística mantinguda per les nostres autoritats a favor del català ha estat senzillament inexistent. En deu anys d'autonomia no s'ha fet res. O no s'ha fet res més que crear un cert marc legal per si mateix inoperatiu o una maniobra de distracció com és aquesta incorpòria Campanya de normalització lingüística, que ja fa alguns anys que dura i que de moment no ha produït cap resultat significatiu. Diguem-ho tot: la política lingüística ha estat mínima, igual que són mínimes les possibilitats dels organismes autonòmics i locals d'incidir damunt la marxa del procés sociolingüístic. Els factors decisius que poden estirar aquest procés en una o altra direcció són els grans mitjans de comunicació de masses, l'aparell educatiu i, sobretot, el que podríem dir la dinàmica del mercat, que escampa una infinitat de productes lligats a la llengua dominant, que d'aquesta manera es manté com a llengua de rendabilitat i funcionalitat indiscutibles.
Hi ha dues concepcions de la normalització lingüística: una que podríem anomenar lineal i una altra que podríem qualificar de rupturista. La primera concep el procés exclusivament com un anar guanyant àmbits d'ús per al català: ara un setmanari, ara una línia en català a una escola, ara un ajuntament que posa en català els noms dels carrers, i així anar fent, amb la suposició que d'aquesta manera arribarà un dia que el català ocuparà tot l'espai que ha d'ocupar. Aquests són els qui ens diuen que anam avançant, que cal tenir paciència, que el món no es va fer en un dia i que els qui ho volen arreglar tot en un dia són els qui desbaraten el procés. Un vegada vaig sentir dir a un alt responsable de cultura que per imposar l'espanyol havien tardat dos-cents no sé quants anys i que ara no podríem pretendre reposar el català en un moment. Em vaig quedar, però, amb el dubte de si el que volia dir és que ells també pensen estar la mateixa quantitat de temps per normalitzar el català. Enfront d'aquest discurs els fets posen a les clares que l'ocupació d'espais pel català en la mesura que ho permet el marc actual no és en absolut incompatible amb el fet que l'ús de l'espanyol augmenti com a llengua d'intercanvi social. El fet de tenir dos canals i mig de televisió en català, o una interessant literatura, o els rètols oficials escrits en la llengua del país, no fan que els unilingües hispanòfons abandonin ni un moment el seu impertèrrit unilingüisme, ni que els catalanoparlants rectifiquin el nefast hàbit de fer defecció sistemàtica de la seva llengua davant els anteriors, condicions necessàries perquè puguem parlar de normalització. I en aquests dos punts crucials no hi ha cap canvi a la vista. Per la via de l'anar fent la viu-viu no hi ha sortida. En l'estat de coses actual l'ocupació d'àmbits per part del català té uns sostres, i les condicions per a la normalització són a més canviants, és a dir de cada vegada més difícils.
L'altra concepció de la normalització lingüística, la rupturista, comença per definir clarament el seu objectiu: crear una societat on la llengua catalana sigui l'instrument de màxima funcionalitat comunicativa, i a partir d'aquí desenvolupar una dinàmica en què el català experimenti una expansió del seu ús en tots els àmbits i sectors socials correlatiu al replegament de l'espanyol, convertit aleshores en una llengua menys eficaç i funcional que el català. Tots els processos de desplaçament de llengües es mouen a través d'aquestes coordenades i la resta són romanços. I és obvi que l'assoliment de la situació apuntada té a veure amb l'establiment d'unes determinades condicions sociopolítiques. Quines són aquestes condicions és la qüestió clau. El que és evident és que les actuals no hi porten de cap manera. El català no serà la llengua més funcional per als catalans mentre l'espai mental d'aquests sigui l'àrea de distribució de la revista Teleindiscreta. Es digui el que es digui, aquest és el quid de la qüestió.
S'erraria si algú veiés en aquestes línies una menysvaloració dels guanys puntuals i de les petites victòries. Ja he dit que al nostre govern autonòmic l'hem de batcular per no haver fet moltes accions que hauria pogut fer i que haurien col.locat el català en una situació més avantatjosa per a fer el salt necessari. Ara bé, seria lamentable no veure el programa de normalització del català en totes les seves dimensions. Tal normalització no vindrà perquè la llengua sigui oficial (pensau en Andorra, un país on el català és l'única llengua oficial i on un pot viure perfectament sense parlar-ne un borall) ni tan sols vindrà el dia que es compleixi al cent per cent una legislació encabuda dins l'actual statu quo. Alerta perquè potser una dia això es produeix i quedam embambats veient com l'espanyol continua essent la llengua més eficaç i expansiva; com embambats han quedat alguns que pensaven que amb l'autonomia i l'oficialitat del català s'arreglaria tot. Els factors jurídics i la voluntat política són imprescindibles, però a més cal que la societat es doti de factors normalitzadors de caràcter sociològic. Hem dit que una llengua avança si posseeix la màxima funcionalitat comunicativa, i això s'esdevé quan és la llengua que parla tothom (l'abolició de l'unilingüisme hispanòfon és condició bàsica per al tema que ens interessa), quan s'associa al poder, a l'ascens social, al consum i a la modernitat. Si hem dit que la normalització lingüística consistirà a convertir el català en un idioma molt més funcional que qualsevol altre i a partir d'aquí tothom voldrà usar-lo, aquesta funcionalitat sembla que només serà possible quan l'àmbit geogràfic de la llengua catalana coincideixi amb el marc bàsic de mercat i de vida en comú dels catalalans i aquest marc bàsic coincideixi amb llur espai mental. Continuarem insistint.
© Gabriel Bibiloni. «Alguns camins no duen a Roma». Lluc, març-abril 1994.